Més accés a la llengua, sisplau

Ja ens ho van dir quan es van presentar les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics: la situació del català, més que mai, està condicionada pel context demogràfic, caracteritzat sobretot per la baixa natalitat autòctona i l’arribada de persones de fora, però no es pot dir tampoc que no se sabés. Des de final del XIX que a Catalunya la natalitat és baixa i arriben persones de fora, de manera que la constatació d’una realitat sabuda no hauria de moure a la sorpresa ni tampoc justificar la presa de mesures que potser ja s’haurien d’haver pres.

Hi ha una cosa que ha passat força per alt de les dades de l’EULP, i que els optimistes poden acomodar fàcilment al seu sarró: el comportament dels nascuts a Catalunya és, de llarg, molt favorable al català, amb un 48,3% de persones que s’hi identifiquen davant d’un 26,8% que s’identifiquen amb el castellà. La diferència és molt notable, i el castellà no atraparia el català ni tan sols si li atribuíssim de manera absoluta el 20,4% dels que diuen que s’identifiquen amb totes dues llengües. La dada no és menor per una cosa: en aquesta enquesta, per una qüestió d’edat, ja apareixen els fills dels immigrants arribats als 2000, els quals cal computar, justament, entre els nascuts a Catalunya. I no es pot dir que hagin donat l’esquena a la llengua.

Passa que la presència de persones vingudes de la resta d’Espanya i de l’estranger és tan gran que els nombres optimistes queden eclipsats: encara que les segones generacions s’incorporin al català, sempre n’hi haurà noves de primeres. Per fi, però, tot plegat ha servit per il·luminar una de les necessitats més peremptòries (si no la que més) de la política lingüística actual, que no és altra que facilitar l’accés universal a la llengua, com més ràpid i ubic millor, per tal que els nouvinguts s’hi facin de seguida. En això les dades de l’EULP també són il·lustratives: fins a 903.800 estrangers tenen interès a aprendre o millorar el seu català, un 13% més que fa cinc anys.

És clar que aquí han badat tant els responsables de la política lingüística dels darrers 15 anys com les més motivades entitats de la societat civil. Si tenim en compte que l’actual estat de dret ens atorga principalment dos drets lingüístics, el coneixement i l’ús de la llengua, tant la majoria de les polítiques actives com la mobilització social s’han centrat en el segon, és a dir, a garantir les condicions perquè els catalanoparlants poguéssim emprar el català com més millor, i no tant a vetllar perquè també s’assegurés el coneixement de la llengua als que no la saben. Maldem perquè el Netflix i els assistents de veu estiguin en català, perquè ens atenguin al metge o als comerços en català, perquè els jutges facin sentències en català, però la qüestió de l’accés a la llengua s’ha saldat amb la inèrcia dels cursos al Consorci per a la Normalització Lingüística (CNL), engegats als anys vuitanta, i amb l’empresa benintencionada d’iniciatives com el voluntariat per la llengua. Però malament anem si la llengua depèn del voluntariat.

Fa uns mesos hi va haver un primer canvi, no pas per alguna mena de conscienciació col·lectiva sobre la necessitat de fer més cursos, sinó perquè les cues per matricular-s’hi van aparèixer als telenotícies. Tot d’una era notícia que els estrangers estaven tan motivats a aprendre català que eren capaços de matinar per fer cua, i l’any passat van ser gairebé 19.000 persones les que es van quedar fora dels cursos. Al setembre, el conseller Francesc Xa­vier Vila va admetre al Parlament: “Hem de reconèixer que no som capaços de cobrir la demanda, ni tampoc s’està fent en les condicions necessàries”. També les entitats (per fi) semblen més implicades, amb la petició d’Òmnium Cultural de duplicar les places de cursos o la iniciativa “Català per a tothom”, un aplec d’entitats diverses, sindicats i patronals que demana arribar a les 200.000 places de cursos de català, perquè tothom que vulgui aprendre la llengua ho pugui fer “sense llistes ni barreres”.

És aquí on som, i potser convé reformular el CNL, no tan sols per dimensionar-lo d’acord amb les necessitats de la població, sinó per potenciar-ne la capil·laritat i eixamplar-ne la presència. I de passada, llevar-li un nom que és dissuasiu d’aprendre-hi res i que resulta incomprensible si el que vols és això, aprendre la llengua. No estaria malament que de cada seu del Consorci se’n digués, per exemple, Escola de Català.