J. F. Mira: parla un savi que calla

Com deu ser callar? Vull dir: decidir callar quan encara pots parlar, escriure i que t’escolten a l’àgora pública. Com deu ser tindre una ment privilegiada i no voler dir res més? Això rumiava quan de sobte, per motius diversos, em venia al cap Joan Francesc Mira.

Ell és l’intel·lectual valencià amb major potència i profunditat des de Joan Fuster. Una ment on es creuen els rius serens de l’humanisme clàssic de Grècia i Roma, la brava utopia de l’europeisme i la ferida sagnant d’un valencianisme d’esquerres que lentament s’esmuny. Eixa ment que ha donat quaranta llibres, Borja Papa, dos mil articles i les traduccions hercúlies al català de l’Odissea, els Evangelis o La divina comèdia, té ara 85 anys. Joan Francesc Mira ja no és un nom a la columna setmanal ni a la taula de novetats. Joan Francesc Mira hui té dentista i la columna que més el preocupa és la vertebral. Normal; la vida.

Marque el fixe de sa casa i, després del bon dia, m’atropelle preguntant-li per aquest món de Trumps, neopopulismes, atacs al valencià, fractures europees i xarxes que multipliquen l’espectacle i degluteixen la cultura. Quan pare i calle, a l’altre costat sona la veu accelerada de Mira, el savi que calla. I quan parla el savi ho fa per dir-me que per respondre a tota eixa cascada apocalíptica caldria donar per fet que les coses estan tan malament com jo les presente, però que ell no ho creu, per a res, així. I aleshores Mira, que té 85 anys i és antropòleg, que ha mirat tant cap arrere i cap als costats, comença a parlar.

I conta que de menut, als anys quaranta, passava per davant l’antic hospital de València i allò semblava Calcuta, amb els malalts per terra. Que en aquella València dels anys cinquanta, on es crià a la pedania de la Torre, la senyora Rosa passava molts matins per sa casa i li preguntava a la mare si podia deixar-li un ou de les gallines. Eren temps d’arròs amb pobresa i un litre d’oli en el cupó del racionament. Després conta que un dia, a la plaça Redona, i això ja eren els anys seixanta, un home s’acostà a les paradetes de llibres vells, es parà davant d’un volum amb la coberta en valencià, preguntà si per dins també estava escrit en valencià, i se n’anà corrent i mig espantat. I a continuació diu que en aquell temps Europa era una fantasia; pura descripció geo­gràfica. Que només per anar a França havies de traure el passaport, canviar de tren, passar per la duana i vore com et regiraven la maleta. I conta tot això per dir que no veu raons per a ser pessimista. Que sempre cal saber d’on venim per valorar bé el nostre present. Que una cosa és tindre esperit crític i l’altra és abusar del presentisme i vore només la part negativa. Que cal treballar, lluitar i deixar de plorar. Que La divina comèdia té tres parts i tots s’obliden sempre del Paradís. I que per callar, quan s’ha dit tant, no passa res.