La passió segons Violette Leduc

El desig i el napalm tenen en comú que produeixen cremadissa i que tots dos poden desforestar una vida. Per això és fàcil combinar-los en una metàfora, tant li fa si és positiva o negativa, i anar-la estirant, perquè el desig escalfa i quan no és correspost calcina. Vet aquí el leitmotiv de L’afamada (LaBreu), de Violette Leduc (1907-1972), la primera obra seva que es tradueix al català: no saciat, o si se n’ha d’abdicar a la força, el desig mortifica, enlletgeix, redueix l’amor propi a cendra —i alhora es pot convertir en un rabeig desaforat en les aigües negres de la renúncia mateixa.

L’afamada va ser publicada per Albert Camus a Gallimard (1948). És la segona novel·la d’aquesta escriptora autodidacta que van apadrinar Maurice Sachs i Simone de Beauvoir. De fet, el monòleg confessional i bigarrat que la conforma és producte de l’amor proterviós que Leduc sentí per la gran intel·lectual parisenca. El desequilibri entre la passió de l’una i la fredor amable de l’altra desencadena, en la primera, un xorregall d’imatges sobre la deformació, la brutor, la culpa i el desencís —i les seves cares A. Amb aquesta obra, Leduc juga al maleitisme: és un bon antídot literari contra els fracassos de tota mena.

Arribada l’hora de situar-la en un gènere concret, es veuria que Leduc balla entre la confessió d’arrel agustiniana (sovint l’explicitació d’una impotència) i la recreació d’un diari personal en què l’autobiogràfic, altament manipulat, no ha de retre comptes a ningú. Hem de pensar que L’afamada es publica després de L’asfíxia (1946), en la qual Leduc es desempallega dels fantasmes que funden la seva existència, com el fet de ser filla bastarda, lletja, d’infància torturada i mare hostil. I hem de saber que la tercera novel·la, Estralls (1955), torna a ser autobiogràfica: pivota al voltant d’un trio i l’autora la va haver d’esporgar de passatges massa (espai disponible). Per dir-ho d’una altra manera, Leduc és una pionera de l’autoficció de tall francès.

L’ambivalència de la passió, la generositat i la vergonya d’estimar, la no reciprocitat que corca, Leduc s’hi endinsa amb una prosa poètica d’alta volada que la traductora, Míriam Cano, ha fet reverberar notablement en català. La cruesa de segons quines escenes contrasta amb un jo que tot el que veu, sent i toca ho carbonitza mentalment. La Segona Guerra ha portat la protagonista a malviure en un poble prop de París, en va i en ve constantment i ha de traficar amb menjar per mantenir-se. Mentrestant, en cada cara, en cada cosa i esdeveniment hi nia la llavor d’una metàfora fulgurant, agressiva, napàlmica, derivades que deixen el lector garratibat.

L’afamada bé podria ser La vergonya, d’Annie Ernaux, però amb el llenguatge en un estat molt més salvatge, oníric i proteic? O més aviat s’acostaria a L’home que seu al passadís, de Marguerite Duras, però en aquest cas la petita mort no és fruit de cap consumació sinó de la consumició? Res: Violette Leduc és única i n’és una espècie d’antecessora. A L’afamada mostra fins a quin punt un text literari és capaç de revertir, simbòlicament, l’angoixa d’una castedat imposada o el fàstic cap a un mateix, tot fugint de l’esborrament personal —tot mentjant-se’l.