La Grècia de Mario Praz: el viatge d’un home molt culte

Encara avui els viatgers —més aviat turistes— que van a Grècia acusen la distorsió de la cultura d’aquell país generada per l’idealisme dels autors del Renaixement. Aquest moviment va consistir en la restauració voluntariosa de les lletres clàssiques —primer les de Roma, després les de Grècia—, però escassament de les arts, excepte l’arquitectura, i menys encara dels costums i la vida quotidiana a Atenes, Esparta, Roma i qualsevol altra ciutat que hagués despuntat en èpoques daurades.

És cert que els humanistes ens van fer un gran favor en renovar el valor de les grans obres clàssiques, i, d’una manera molt més visible i compartida, de l’arquitectura romana. Però, com que gairebé cap autor notable del Renaixement havia trepitjat Grècia, i Roma pocs, la visió que van tenir els autors dels segles XV i XVI sobre aquelles cultures va pecar d’esbiaixada i idealitzada.

Només a partir de la moda pedagògica del Grand Tour —una moda especialment anglesa—, és a dir, el costum d’enviar els joves a peregrinar per terres del continent, va fer que es comencés a tenir una idea una mica més completa del que havien estat aquelles antigues civilitzacions: així, per exemple, el llibre de Richard Chandler Travels in Greece (1776), un encàrrec de la fabulosa Society of Dilettanti de Londres, que va ser la pauta per a totes les descripcions de Grècia que es troben a l’Hiperió, o l’eremita a Grècia, de Hölderlin. No cal dir que ni ell, ni Schiller, ni Keats, ni Goethe van posar mai els peus a Atenes, viatge d’allò més enutjós i arriscat per a un ciutadà occidental.

Amb tot, com que la gent d’aquella època remota ja no existia, va continuar prevalent una concepció idealitzada de les cultures grega i llatina, tan sols coneguda a distància, i encara, per literats, historiadors i filòsofs. Més endavant, només va faltar que aparegués la generació romàntica per reblar els tòpics sublimats d’aquelles dues civilitzacions clàssiques: les idees i els fets gloriosos que es llegeixen a Homer o a Virgili, a Píndar o a Ovidi —Plutarc o Llucià són una altra cosa, per això el primer va interessar tant Montaigne—, no donen una idea gaire exacta de l’antiga vida de debò en aquelles contrades. Goethe va anar a Roma (vegeu el seu Viatge a Itàlia, Barcelona, Columna, 1996), però sempre amb un ànim exultant. No parlem de les idealitzacions de Chateaubriand (Itinerari de París a Jerusalem, 1811), les de Keats (‘Oda a una urna grega’, ‘Endimió’) o les de Shelley (dues obres dedicades a Prometeu, una altra anomenada Hellas). Molts d’aquests van anar a Itàlia, però cap a Grècia. Byron —que “adorava” Grècia i en va parlar amb entusiasme des del seu Childe Harold, de 1812— sí que hi va anar, però també amb el cor ple d’ideal.

Aquesta és encara la manera com anem a Grècia: a contemplar l’Acròpolis, potser el temple de Súnion —que va cantar en una elegia Carles Riba—, Delfos, Olímpia i Epidaure, i en el millor dels casos el museu arqueològic d’Atenes: de tot això, en alemany se’n diu Sehenswürdigkeiten, coses dignes de ser vistes, catàleg on ha entrat, per a desgràcia del bon gust universal, la Sagrada Família de Barcelona. Estem igual que fa centúries: anem a veure ruïnes, no sabem res del que s’hi feia a dins, menys encara de les coses que ja no es veuen, com les festes dionisíaques —és cert que un equivalent actual són els concerts del Primavera Sound, igual d’histèrics— o dels sacrificis rituals —en quedava una resta a la tauromàquia, però està desacreditada; pura ignorància—, i tornem amb moltes fotos del que “calia veure”.

Per tot això celebrem gaudiosos el llibre que s’acaba de publicar de Mario Praz, Viaje a Grecia (Barcelona, Elba, 2024), en què l’autor, en comptes d’extasiar-se badocament davant l’Acròpolis o l’auriga dèlfic, va fer un viatge amb l’esperit i la mirada molt atenta a allò que era la realitat de Grècia. Praz, un autor importantíssim, va anar-hi carregat de cultura antiga, i en el llibre s’imagina coses que ja no es veuen, com la policromia dels temples grecs, els veritables colors de l’arquitectura minoica, la destrucció de l’Acròpolis per part dels venecians l’any 1687, el valor encara viu del paisatge a Delfos més que l’admiració de les pedres, una Ítaca de debò, a l’extrem oposat de la que va cantar un patriota ploraner falsejant Cavafis, i una visió molt real de l’estat de Grècia l’any 1931, no fa pas tant: “Misèria, paludisme, parracs, rostres tumefactes i demacrats, galtes grogoses i lívides bosses als ulls, caps sarnosos i llavis tremolencs, mans nervioses que desgranen l’etern kambologion, el rosari d’ambre fals que enganya un temps sense valor, ulls tèrbols de mirada entre astuta [Ulisses] i abjecta [Clitemnestra]”, etcètera: sensacional en un llibre que narra el viatge d’un home molt culte a Grècia. Passaran els anys i continuarem anant-hi per admirar les pedres, els marbres i els bronzes; i la vida ens passarà per alt, tant l’antiga com la d’ara.