postal / vic

Diga’m què menges i et diré no m’atabalis

El Museu d’Art Medie­val de Vic mostra com es menjava a l’edat mitjana en les cases senyorials, eclesials i dels pagesos

L'exposició 'A taula!', al Museu d'Art Medieval.Albert Llimós

Si ara veiéssim com menjaven els avis quan eren joves cauríem de cul. I cauran de cul d’aquí a mig segle quan vegin els nostres costums. Pa de sègol o d’espelta, iogurts de cabra, quinoes, alvocats i hamburgueses disfressades, o precuinats i preparats, bosses industrials i tall-sabatot eixarreït i suquejant... Ara em sembla que costaria molt fer una exposició com la que té el MEV, el Museu d’Art Medieval de Vic, fins al 18 de maig: A taula!, que descriu els àpats del senyor, del monjo i del pagès a l’edat mitjana i recrea una taula del segle XIV de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran, a l’Alt Empordà. Dic que costaria molt perquè ara, fins i tot organitzant els costums gastronòmics per extractes socials, la varietat té molt a veure amb els propis hàbits, consciència i temps disponible.

Des del present tendim a mirar-nos amb superioritat o compassió el temps passat, sobretot el més reculat. A taula! trenca aquesta distància perquè concreta i dona cos. S’entreté en els costums de la casa senyorial, l’eclesial i la del pagès. Mostra gerres, escudelles i cullerots. Desplega una taula parada a la manera de Santa Maria de Vilabertran. I té una pantalla (només una, visca!) amb receptes i vídeos de com cuinar-les que obre la gana de veritat. Que ningú s’esperi un gran desplegament, és una mostra breu, però potser per això, i per la coherència, rutlla: forma part d’un cicle d’activitats sobre la llar i la vida quotidiana medieval. A vegades, a una proposta expositiva el que se li demana, més que voler-nos impressionar, és coherència i sentit. I que desvetlli la curiositat. Aquesta ho fa. Què me n’ha cridat l’atenció? Que els senyors tinguessin gust per les espècies exòtiques com la canyella, el safrà o el gingebre perquè així marcaven riquesa i prestigi. Que només gastessin pa blanc —ara no entendrien res amb la mala premsa de la farina blanca industrial. En canvi, els pagesos menjaven pa negre i en grans quantitats, fins al punt que a vegades la llesca els feia de plat comestible; tenien poca varietat, poca carn —porc, si en podien menjar—, farinetes i sopes. Els monjos eren de menjar frugal fins que rebien convidats i, per tant, se m’acut que l’austeritat s’acabava allà on es cursava la invitació, com li passa al bevedor social. Veient el personal que treballava a la Canònica de Vilabertran cap al 1300 —una dotzena de servents i 25 pagesos—, ja podien ser tan frugals com volguessin. I d’altra banda, els detalls del vi m’han meravellat. De tres menes, blanc, vermell i claret. I de tres condicions: bo, millor i aigualit. Qui vol més complicació?

Surts amb ganes de tastar l’ametllat, l’ast de cabrit i els bunyols de formatge. I també surts pensant quina cosa tan lleugera que som, quan prenem per sagrats els postulats alimentaris, quan fotografiem plats com a tresors únics oferts només al nostre paladar. Que en som, de lleugers o de pesats.

Más información

Arxivat A