Amb ‘Nervi’ no n’hi ha prou

Nervi és un programa fet per gent jove, i està molt bé que tinguin televisió i que militin en determinats interessos, però no pot convertir-se en el gran magazín cultural, pràcticament únic, de TV3. Podia haver fet aquest paper l’ara reformat Marcians. La poètica de Nervi pot portar-lo a restriccions temàtiques. Aquests primers capítols han estat atents a la moda, els videojocs, les noves (o no tant) músiques, els còmics, Plats bruts, una agenda amb un tracte de favor als monologuistes de la casa… Suposo que, conscient d’això, la presentadora ha volgut tranquil·litzar els espectadors amb altres neguits dient-los que no patissin: “Quiets, hi haurà espai per a tothom. Que acabem de començar!”.

Més enllà de Nervi, un assumpte més general és si TV3, en aquesta neguitosa cacera de l’audiència jove a la plataforma i, també, a la graella de la televisió lineal, s’està oblidant d’altres tipus d’espectadors o de joves. A veure si tenia raó Bernard Pivot (QED), encara que avui els paràmetres serien diferents, quan va formular la seva advertència sobre com les televisions canviaven les seves predileccions sobre l’audiència. Era l’any 1988 i estava empipat, molt empipat, perquè l’emissora havia endarrerit una hora (a les 22.45 h) el seu Bouillon de Culture. Va escriure un llibret —Remontrance à la ménagère de moins de cinquante ans— en què avisava les dones, que tenien el poder de compra domèstic, que se’ls acabava el seu regnat com a audiència favorita, s’estaven quedant sense tele perquè la creixent publicitat de cerveses, vambes o motocicletes exigia rejovenir la clientela televisiva.

Si TV3 vol un gran magazín cultural, amb aquest Nervi no n’hi ha prou, i caldrà recordar la difícil promesa de Gumes: hi haurà espai per a tothom

Nervi és una aposta de TV3. El dijous, al primer canal, s’emet el programa-mare, presentat per Andrea Gumes, molt reconeguda en el món del pòdcast. TV3 deu donar-li poc pressupost perquè Nervi és, principalment, tertúlies, entrevistes… paraules al plató, llevat d’alguna petita peça més barroca, com la dedicada encertadament a Irene Solà. Són molt millors els satèl·lits que orbiten a la plataforma 3Cat. Aquests sí que són pòdcasts declarats, més reposats i amb agendes clares: parlar de ciència-ficció i fenòmens pop (Replicants) o videojocs (Tres vides). Feres permet escoltar una estona més el grup que ha sortit breument al programa, i hi ha altres ampliacions de continguts del Nervi de TV3.

Parlar de cultura no demana adoptar la gravetat d’un enterramorts. A Nervi no hi ha res de tot això. Més aviat vol ser rialler. Però no cal ser-ho de manera forçada. Ho demostra el mateix programa quan, en una tertúlia amb posat seriós, tracta la representació de les violències sexuals als llibres o als escenaris. I ho demostra Jacint Casademont, que es defineix com “el teu entertainer de confiança”. Aquest polifacètic personatge ha fet a Nervi unes conferències sobre Blackwater o Loco Mía amb una ironia festiva en què no calen acudits cridaners per instruir-nos (“els vuitanta van ser una època boja, si algú la recorda és que no la va viure plenament”).

El programa pot tenir la seva militància i afavorir determinades pràctiques culturals. Nervi, de moment, té radars culturals que descuida algunes cobertures. El problema és ser l’únic. Com explica Peter Burke (La ignorància, Arcàdia), els nous coneixements fan possible nous tipus d’ignorància. Això sí, tenint present Mark Twain (“tots som ignorants, només que ho som sobre coses diferents”).

Pot ser que em passi com amb Quan arribin els marcians, que en els seus primers capítols va semblar-me atabalador i inventor de sinapsis gratuïtes i ara ja fa molt de temps que dona pistes profitoses sobre el tema que proposa. Un programa que ara li fan dir-se Marcians i li han tret, per exemple, l’agenda.

Si TV3 vol un gran magazín cultural, amb aquest Nervi no n’hi ha prou, i caldrà recordar la difícil promesa de Gumes: hi haurà espai per a tothom.