Entre fires de Nadal, la força de la Queixalada

Amb les fires i firetes s’ha d’anar amb compte. I més ara, que s’acosta Nadal i la flaca del detall inútil viu el punt àlgid. Poden fer-te passar bou per bèstia grossa amb una facilitat abismal. Sense anar gaire lluny: acabo de tornar de Frankfurt —oh, quin mercat de Nadal!— amb una capseta buida, que em va costar quatre euros i escaig. La capseta havia de contenir un petit artefacte giratori amb estrelles, que serien il·luminades per una base estelada. En obrir-la, ja a casa, la capseta era buida, netament buida, això sí.

D’una festa que no en tornareu amb les mans ni l’estómac buits és la festa de la Queixalada. Ja podeu marcar-la al calendari de l’any que ve, últim cap de setmana de novembre, primer de desembre, perquè... oi que tornareu a fer-la? Per què la remarco? Per una raó primordial que resumeix el seu lema: “Preservem l’entorn a queixalades”. A Roca Umbert, a Granollers, combinant l’interior d’una nau i els patis amplis, la Queixalada va reunir coherència i sentit lúdic al voltant de la taula i del menjar, dels productors, de l’entorn proper i de la cultura. T’hi trobaves com a casa, perquè acollia productors —d’oli, de cervesa, de vi, de tomàquets, d’ous— propers. I cuiners, amb un Sant Cristo Gros com és l’inimitable Pep Salsetes, exhibint arts de fogons, i músics que hi fan joc, com Carles Belda i Jaume Arnella, Xantal de Remei de Ca la Fresca i el Titot. Potser la idea és aquesta: tot hi feia joc, tot hi lligava i res quedava com un allioli negat (dispenseu, en l’intent de no fer l’ànec mut, les meves metàfores gastronòmiques no van més enllà d’això). Seixanta-dos productors, vuit restaurants, tres cerveseres, tres productors d’oli, taller de pa, maridatge de xocolata, tast de mongetes... El dinar, obra dels cuiners de l’Slow ­Food Catalunya, va ser el punt definitiu per copsar la familiaritat i la universalitat de la proposta. Després d’un arròs o d’un xai per llepar-se’n els dits, podies començar a ballar amb els greatest hits que oferien l’Arnella i el Belda, com si juguessin a aturar el temps o a deixar-lo passar.

Dos dies després, vaig participar en la presentació dels dos volumassos de Literatura catalana de la postmodernitat, que ha curat la Universitat de Barcelona (Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria). Un dels assajos, el que Eloi Grasset dedica a la gestió de la tradició a la primera postmodernitat catalana, esmenta el Grup de Folk com una de les expressions artístiques que van treure de l’isolament cultural la societat catalana, com uns dels que van bufar a favor d’imaginar un món nou. La coincidència i el salt en el temps em van fer gràcia. Al bell mig de la Queixalada vaig pensar que bonic ballar encara amb l’Arnella, que bonic trobar-hi tanta gent que coneixes de lluny o de prop, de vista o d’oïda, que bonic un lloc que et connecta amb el lloc malgrat totes les desconnexions, que bonic pair així de bé la tradició. I vaig pensar que sortir de l’isolament postmodern versió segle XXI a cop de mos i ballaruga és una cosa prou fantàstica.