Galetes de descoberta i no són ‘quelitas’

Suara, com aquell que diu fa un parell d’anys, s’ha escampat sòlidament el secret entre els entesos: al mercat hi ha una nova galeta d’oli excel·lent, senzilla, gens pesada, de categoria, no industrial, que ha subsistit al vertigen de la novetat i a sortir fora del poble. No és la negra de la marca Bo-bonetes de l’exjugador de futbol Pep Bonet, que esdevenia incorrecta a la panxa. La peça de descoberta tampoc ve de la novetat fugissera. Ara n’hi ha de coventes, exòtiques, mesclades, mistificades. No.

El gran què, la galeta amorosa, ve d’Artà, del forn de sa Plaça, indret que ma...

Suara, com aquell que diu fa un parell d’anys, s’ha escampat sòlidament el secret entre els entesos: al mercat hi ha una nova galeta d’oli excel·lent, senzilla, gens pesada, de categoria, no industrial, que ha subsistit al vertigen de la novetat i a sortir fora del poble. No és la negra de la marca Bo-bonetes de l’exjugador de futbol Pep Bonet, que esdevenia incorrecta a la panxa. La peça de descoberta tampoc ve de la novetat fugissera. Ara n’hi ha de coventes, exòtiques, mesclades, mistificades. No.

El gran què, la galeta amorosa, ve d’Artà, del forn de sa Plaça, indret que mai no he visitat, ni sé qui és l’amo o la madona. Emperò, com d’altres, reconec el tast interessat, no apegalós, cruixent i amb sensació de novetat del seu producte galeter. Normal, de qualitat, manufacturat. Fa crec-crec, sabor no exagerat, fora noses ni sabors empestats com de llenya crua o gust final de petroli que de vegades s’estravé a d’altres. Amollen algunes miques i s’esfloren al paladar i tenen bon cuit i recuit.

Són de farina de blat, oli, sal, una mica de llevat i cap conservant, sense saïm. Algun moment, als amants de la porcella rostida amb desig i imaginació els recorden el tast de la corna del porquet daurat.

Record on la vaig comprar primer i qui la recomanà aleshores. Fou el botiguer Paco de l’exbar Kansas de Felanitx i seguiren en Miquel de can Picafort i na Maria Antònia de Santa Margalida, en Pep de Montuïri. Ells i més són de la confraria d’aquest hàbit de descoberta, i són molts més els qui refereixen el gust pel producte natural, sa, per la seva capacitat de connectar, potser, amb el gust infantil de descoberta de les originàries i seculars galetes d’oli/barco que teníem del forn o pastisseria més avinent.

De les artesanes, sense gran xarxa comercial, hi ha la de forn dels Paners de Ciutat, les Marga’s gegants (inflades) de cas Concos, la Soledat, o dels Forats a la Vila, l’exforn d’Es Port, que era dels familiars de l’heroi tanquista republicà Antoni Coll. (El penúltim forner Coll, més que jubilat cada dissabte, a casa seva, enfornava dos quilos de galetes i una coca: en duia una penyora als nins del restaurant del Puig de son Salvador i al seu banquer amic que ja no hi és, en Massutí vell.

En Juanito (Joan) Bibiloni, músic gegant i cavallista vitenc, té al cap la idea i la prova de fer les seves galetes manacorines, té el nom registrat i no el puc dir. Esperem. N’hi ha moltes, prou galetes de forn i d’algun col·lectiu bio/eco que són foc i pesta. Cares i no comestibles. Són una moda.

Ja tenen el crèdit comercial de majories considerables les rossellones de Porreres, les gori de Muro, altres Rosselló d’Inca, un esplet dels pocs forns real que queden als pobles i ciutat, a Mallorca, que sovint fan galetes d’oli, de barco o de forner, menudes, llevat de les d’Eivissa i Formentera que són gegantines, d’un pam d’amples, dures i bones. Crosta i crec-crec assegurat.

Les galetes de forn pugnen menudes amb l’hegemonia de la marca industrial de fama, Quely i les seves quelitas com una moneda d’euro, que han convertit el seu nom en el genèric de les galetes: a qui expliquem ara que el color butà va ser primer que la botella de gas butà. No totes les galetes són quelitas. Al revés.

Sigilosament, els menjadors galeters de queixal o barra prima, es compten i reconeixen sense mercadotècnia ni lobbies de taula i ordinador i xarxes socials la història interessant de les d’Artà (n’hi ha més, segur). Les galetes artanenques les tastaren amb sobrassada i patés del poeta filòsof Munar parlamentaris de tot l’arc i de cada illa de la comissió de control d’IB3 en la visita a la seu de la televisió. Un berenar auster i interessant amb cocarrois i ensaïmades de Santa Ponça.

Aquesta galeta austera, viatgera, de subsistència i recordança, mai no esgota la curiositat de la novetat, mai no cansa en la capacitat de sorpresa si neix d’una proposta certa, honesta, encertada, humil.

És un producte, un menjar, comú, popular, entre els illencs i veïns del continent i mar enllà. No és car, és un aliment intergeneracional, antic però actual perquè és de masses. És petitó i un poc addictiu.

No és dolç ni blan ni vistós. No és humit, ni tampoc greixós. No duu secret amagat, farciment o cobertura ni té autoria, tampoc duu aferrats fins ara egos superlatius afegits a la seva història.

La recepta no és canònica ni està registrada. Es pot fer a casa.

És eixut, sec, auster. És com un pa, un minipa, i li diuen galeta. Sols és l’apologia de la humilitat, de la resistència.

Un home pel carrer fica la mà a la butxaca del vestit i treu una galeta d’avituallament; l’alta executiva informa i no para i, devora el seu ordinador, maneja discretament la bossa de queviures galeters. A milers cada dia, en la llarga jornada.

Una mare banya una peça en la seva saliva perquè el seu nadó s’eginyi en la joguina entre les genives i es calmi el mal per treure les dents. Un pare, un home vell, sopa ritualment com cada dia de galetes trempades (amanides), xapades o esflorades, amb un raig d’oli, un esquitx de vinagre i pols de pebre vermell, pebre bord. A la mar el pescador no amolla el timó o el volantí i en mossega, amb sobrassada vella o formatge de Maó.

Un illenc viatja, va a la mar, a la muntanya o la presó –si fa el cas– i no amolla la bossa de galetes d’oli, de barco, del tren, d’Inca, en deien, o d’Artà, que també tenia tren. És una balsa de salvació. Una excusa, barata.