El dret a somiar amb Raimon pel Nou d’Octubre
Només el 32 % dels valencians parla sempre o quasi sempre en valencià a casa, i l’ús predominant del valencià en el treball no arriba al 17%
Jo no sabia que aquella vesprada estaria amb Raimon, matant el temps en una saleta de la Casa de Cultura de Xàtiva, i que acabaríem cantant junts. Raimon i jo. Bé: ell cantant, jo taral·lejant, supose que amb cara de fan idiota.
No fa ni deu dies. Ell venia a parlar de Vicent Ventura, l’home que deia “De llibertat mai n’hi ha prou”. Un intel·lectual compromés. Un europeista convençut. Un antifranquista al contuberni de Múnic. Un dels fundadors del modern socialisme valencià. Un periodista sagaç i publicista innovador. Un polític massa lliure que massa prompte va deixar la política, o potser la política el va deixar a ell. Un valencià de qui ara, enmig d’un silenci oficial ensordidor, es compleix el centenari. Conta el professor Vicent Soler —directe deixeble seu— que durant un temps va existir la possibilitat que Vicent Ventura acabara convertint-se en el primer president de la Generalitat Valenciana recobrada. Perquè fou ell qui, abans de morir el dictador, impulsà aquella Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià que reclamava llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, per primera vegada, després de la Batalla d’Almansa del 1707 i abans de la Batalla de València del 1977 i la seua ressaca identitària feta de vísceres i ignorància.
Han passat coses, moltes coses, i hui planeja l’ombra d’una altra Batalla de València de garrafó. Terreta contra país: on anirem a parar. Mentre, À Punt conta que només el 32 % dels valencians parla sempre o quasi sempre en valencià a casa, i que l’ús predominant del valencià en el treball no arriba al 17%. Mentre, alguns assenyalen el diccionari i defensen en castellà el valencià. El dit, la lluna, i les cares d’idiota.
El cas és que quan el professor Soler va expressar aquell escenari d’història-ficció on Vicent Ventura es convertia en el primer president de la Generalitat, reivindicava el dret a somiar. Infantil, potser. Analgèsic, tal vegada. Consolador, sense dubte. En qualsevol cas, trencador. Perquè és així com pren forma l’impuls utòpic. Reivindiqueu sempre el dret a somiar: és el primer que us negaran els vostres enemics, els immobilistes.
Jo no sabia que aquella nit soparia amb Raimon i que el sentiria relatar eixa anècdota tan divertida de París. Ell, de Xàtiva, a punt de cantar a l’Olympia als anys seixanta, es va trobar al teatre amb un altre paio de Xàtiva. Era policia. Li va dir que treballava per a l’Estat espanyol i que faria el parte de tot allò que passara al recital. Raimon li va dir que, home, que els dos eren de Xàtiva, que fera el favor de dir que tot estava bé i no li creara més problemes en eixe temps de discos prohibits que passaven la frontera d’amagat i de guàrdies civils als concerts. La vida de los otros, versió local.
De llibertat mai n’hi ha prou. De somnis tampoc. Cantar amb Raimon n’era un. Feliç Nou d’Octubre, dia dels valencians.