La festa del Primavera Sound

Quan David Foster Wallace descriu la travessia en un creuer a la seva brillant i arxiconeguda crònica a Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer (Periscopi), comença enumerant tot el que ha vist per primera vegada: maletes fluorescents, nens amb tupè, vòmits i un llarg etcètera d’extravagàncies diverses. L’autor és testimoni d’una llista de coses que tenen poc a veure amb l’element central de l’experiència en què ha decidit embarcar-se: el viatge a través de les onades i la fauna marina. Qui vagi al Primavera Sound, aquesta setmana a Barcelona, viurà una distorsió similar.

Ja fa anys que els festivals de música han esdevingut un gran motor de negocis per a les ciutats. I, per tant, una forta atracció per al turisme i les marques. És curiós que, aquests dies, quan un trepitja el parc del Fòrum entre estampides de gent amb la cara envernissada de purpurina, sigui impactat per més estands d’Inditex, Aperol Spritz o tatuadors que per marxandatge dels grups que toquen i pels que suposadament tothom es mor per veure tocar. Òbviament, avui és impensable un esdeveniment cultural sense la intervenció d’uns espònsors salvadors; però és significatiu que, en un marc en què es reivindica el valor de la música, aquesta perdi el seu tron en detriment d’una lògica de centre comercial. Picar uns dumplings en una foodtruck, fer una becaina a la zona d’hamaques, que et maquillin com si desfilessis per la catifa vermella dels Oscar, saltar en castells inflables i escoltar el repertori d’una estrella del rock són, en aquests contextos, exemples d’opcions que es presenten amb el mateix valor i són perfectament complementàries. Com assenyala el periodista Nando Cruz a Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península), aquest format d’arreplegar música en viu té més de bufet lliure, això és, de consum compulsiu i desmesurat, que no pas de certa receptivitat contemplativa i no egocèntrica, més pròxima a un concert de sala i convencional.

Fa unes setmanes, Damon Albarn, frontman de la mítica banda Blur, es va enfadar per la irrespectuositat del públic d’un dels festivals més famosos del món, el Coachella, a Califòrnia. Mentre cantava davant de centenars de milers de persones el seu hit per excel·lència, Girls & boys, tota una massa de gent que presumeix de melomania el mirava com si fos un animal de zoològic, el grabava com estaquirots amb els seus iPhones d’última generació o parlaven entre ells en un timbre més alt del que podien percebre perquè anaven fins a les celles de MDMA. Una situació que, tot i semblar absurda o inversemblant, és tristament habitual. Potser, en l’era dels selfies, de l’Smart­box i de la constant necessitat de performació, hem convertit els directes en una simple festa, és a dir, en una experiència on l’element central és l’individu, i el que passa a l’entorn, elements succedanis de menys valor. Però a la fi, per què entestar-se a reverenciar qui puja dalt d’un escenari i intenta comprendre els de baix, si no hi ha millor fan que qui ho és de si mateix?