Per a què serveixen les lletres?

Cada cop hi ha més gent que es pregunta per a què serveixen les lletres. No hi ha res millor per obtenir resposta a aquesta pregunta que observar què els fa nosa, de les lletres, a aquells que no hi tenen cap interès o a aquells que hi estan directament en contra.

A una sèrie d’estats dels que es deien “units” s’ha desfermat una guerra contra les belles lletres com no es veia des del final del poder de l’Església en l’ensenyament —i no totes les Esglésies. El cas s’ha produït a la universitat A&M de Texas. Martin Peterson, professor de filosofia a aquella universitat de l’assignatura “Formes de la moral contemporània” va rebre de les autoritats acadèmiques un advertiment formal, i amenaçador, pel fet que explicava a les seves classes certes coses de la filosofia platònica que entraven en el terreny de la “diversitat de gènere”, qüestió tabú per a l’administració Trump, massa amic, com és sabut, d’aquell tòpic que aquí s’anomenava “la pròpia identitat”.

Si el professor hagués comentat el règim autoritari que es propugna als diàlegs de Plató La República i Les lleis, potser li haurien apujat el sou. Però el cas és que va comentar El convit (en català, a La Casa dels Clàssics, 2019), en què diversos assistents presenten una teoria del que entén cadascun d’ells per “amor” i les relacions amoroses. Entre els convidats hi ha Aristòfanes, que explica aquella llegenda tan graciosa, segons la qual els homes i les dones, i les nostres preferències sexuals, procedeixen d’unes esferes primigènies molt simpàtiques, totes formades per dues meitats: n’hi havia que eren la suma d’home i dona —sempre amb dos caps, quatre peus i quatre mans—, unes altres suma d’home i home, i n’hi havia que eren suma de dona i dona. Aquestes esferes es van partir pel mig algun dia, de manera que tothom tenia tirada a trobar, en el camp de les relacions, la “mitja esfera” —aquí en diem “taronja”, per influència valenciana—, a la qual ell o ella havien pertangut. Qui era home i procedia de la suma d’home i dona, buscava una dona (i viceversa), i en els altres dos casos, es produïen les unions de persones del mateix sexe: home i home, o dona i dona. Era una teoria que explicava amb molt d’enginy els diversos tipus de comportament libidinós que sempre han existit, i que es practicaven amb tota normalitat a la Grècia del segle daurat.

(Qui va començar a complicar la cosa va ser la moral hebreocristiana, més púdica, per no dir puritana, que la moral sexual dels pobles orientals i, per influència seva, dels doris i encara dels grecs del continent i del Peloponès. Esparta creia en una complexa intimitat entre els homes, reunits amb solidaritat pròpiament a les sissí­cies, una mena de clubs per a homes com els que encara es troben a Anglaterra. Atenes, més sensual i delicada, va acceptar la paidofília —l’amor als nois, amb certes reserves legalitzades pel que fa a les relacions sexuals: era un costum de l’aristocràcia, i era una institució pròpiament política i pedagògica, o les dues coses alhora. Contra el que es pensa a mig món, la relació entre l’amant i l’amat ho tenia tot de positiu: transmetia les tres grans virtuts de la ciutat: andreïa (gosadia), sofrosyne (moderació, equilibri) i dicaiosine (justicia) i feia més forta la ciutat, la polis. Tothom ha sentit parlar d’aquell famós batalló d’Epaminondas dels tebans, en què l’amant cobria l’amat a la batalla i li donava exemple del valor que calia tenir, la llança a la mà, la daga a la cintura. Però el professor Peterson no parlava d’això, que va ser una realitat; només parlava d’un mite platònic.)

Un estudiant que es va queixar —potser deixeble del malaguanyat i desgraciat Charlie Kirk— va etzibar-li al professor: “No estic del tot segur que sigui legal ensenyar una cosa així d’acord amb el nostre president, segons el qual només hi ha dos gèneres al món”. No deixa de sorprendre que un estudiant de lletres pugui creure que el president d’un país és qui ha de determinar quants gèneres sexuals existeixen, o què és matèria d’ensenyament “legal” i què no ho és.

La qüestió s’ha enredat; les autoritats han exigit al professor que expliqui Plató d’una altra manera —encara que els seus Diàlegs diuen el que diuen—; li han caigut tota mena de retrets per part de col·legues i discents, i potser serà enviat a ensenyar ornitologia, geologia o teoria dels quanta si vol continuar a la universitat de Texas. L’altre possibilitat, diu ell, és abandonar la docència en vista de com està el panorama.

En aquesta mateixa línia, Lolita, de Nabokov, que ja va ser prohibida als Estats Units durant uns quants anys, ha tornat a ser exclosa de moltes llistes de lectures, i molts altres llibres han sofert o sofriran mutilacions i insòlits transvestiments: un dia caurà Moby Dick, perquè el mal (la balena) no pot mai triomfar sobre el bé (el capità Ahab), i La Ventafocs serà eliminada perquè degrada les assistentes de la llar.

Així es demostra per a què serveixen la filosofia i les belles lletres. Són a les nostres vides perquè ens assabentem de la diversitat de punts de vista, distintes concepcions del món, curs vari de les civilitzacions i canvis de codis morals al llarg dels segles. Quan un coneix l’enorme complexitat de les cultures i de la manera de ser dels éssers humans, es troba a punt per no deixar-se encegar per cap ideologia ni cap dogma.