Núria Cadenes arrisca i guanya: una brillant atmosfera de postguerra ‘Qui salva una vida’

És una atmosfera això tan bell que ha escrit Núria Cadenes i que té forma de novel·la coral, de collage impressionista, de retaule líric de postguerra.

És un ambient que ella va traçant amb pinzell esmolat: la llosa de la pena, les persecucions, les desfilades, les misses a crits, la claustrofòbia totalitària, el marit que no torna, el sogre a la Model, l’absència d’un comiat, una mort sense cos; l’estigma i la por i l’orgull tot reduït a un color —roig: sinècdoque d’època, etiqueta letal.

És un clima, compost en trencadís, per copsar la tensió entre perseguidors i perseguits. Per capbussar-se en les culpes i en els dolors dels anys quaranta. En els subtils enviliments i en les lleialtats profundes que no hi entenen de fronteres mentals: d’anarquistes que ajuden notaris, de capellans que salven comunistes. Perquè eixe —ajudar, fer, exposar-se, prendre partit, no mirar cap a un altre costat, jugar-se-la— és el motor gramscià d’aquest llibre-­atmosfera titulat Qui salva una vida. I eixe motor engagé —tan lligat a Núria Cadenes, tan inherent a la seua pròpia biografia, a la seua literatura, a la seua sensibilitat— és el que l’ha impulsat a guanyar el premi Proa de novel·la, a donar un cop suau però ferm sobre la taula de la literatura en català, i a edificar una novel·la d’estructura complexa i amb l’ambició literària d’un Jo confesso o un Borja Papa.

No és tan sols un missatge humanista, és l’ideal i el compromís que sempre implica, com el d’un humil capellà de poble

Sembla fàcil —i és tan difícil— resumir el llibre com la història d’una xarxa humana que pivota sobre un capellà, mossèn Joan Domènech, i que ajuda a passar la frontera per la Cerdanya fugitius del nazisme, que durant la Segona Guerra Mundial ocupa França, i dissidents que escapen del franquisme que ofega Espanya. Podria afegir-se que és la història real d’aquell capellà, germà de l’avi de l’autora, depurat per l’Església oficial. I encara podríem anotar el tipus de material humà que amera les dues-centes pàgines del llibre: un bisbe cruel, un fiscal falangista, un lliurepensador volterià, la infermera d’un camp de concentració, maquis, botxins de la Gestapo i molta gent anònima que calla, protegeix i salva.

Tanmateix, tot això és secundari. Matèria de sinopsi.

El que més impacta de la proposta literària són tres qüestions.

La primera és l’estructura. Vint-i-quatre fragments, com si foren les vint-i-quatre hores d’un llarg dia de postguerra, que es mouen d’una manera desordenada entre 1943 i 1950. Potser al principi costa d’entrar en eixe joc intencionat de la desorientació i la confusió, del no saber i no entendre-ho tot, de sentir-se perdut. Però més costa d’eixir-ne, perquè et voldries quedar en eixe joc de brúixola embogida que tan bé connecta amb els fets relatats. En eixa decisió arriscada està l’atmosfera aconseguida.

La segona és el ritme i la musicalitat que obra, amb paraules i punts, aquesta narradora dotada d’una oïda prodigiosa. Les reblades cadèniques. Els passatges torrencials amb sis línies sense comes. El fraseig de cadència alterna que condueix musicalment per una frase de deu o onze línies, sístole-diàstole, on caben setze frases metralleta. L’ús de la conjunció que i de la conjunció i són magistrals: marca picapedrera de l’autora. Però també l’oralitat incrustada, també els diàlegs subsumits en la prosa, també les lúdiques i encobertes intertextualitats —un perquè vull i una enyorança amarga d’Ovidi; l’en lloc sagrat de Jaume Roig, el quanta guerra de Rodoreda—, i també una escriptura altament sensorial rica en sinestèsies, en imatges poètiques ben ancorades a la realitat històrica i mesclades sense temor amb gargalls i collons i fills de puta i conys. Llàstima que incórrega en alguns punts suspensius que embruten el text o perpetre un canvi de tipografia innecessària —sempre ho és— per citar informes oficials de l’Administració franquista. Detalls menors.

La tercera gran qüestió és el missatge.

Què conta la novel·la, això queda clar.

Què vol dir-ne, això és l’interessant.

No és tan sols un missatge humanista condensat en aquella cita, de l’antiga llei oral jueva, tan inspiradora: Qui salva una vida, salva el món sencer. És alguna cosa més.

Núria Cadenes parla de l’ideal. Millor: de l’Ideal i el compromís —més engagé que enragé— que sempre implica. És la mata de jonc. Em recorda el sifonòfor: eixa colònia d’animals flotants que funcionen com un sol organisme. Tan febles per separat que no sobreviurien; en canvi, preparats per a tot quan actuen conjuntament, encara que no ho sàpiguen. Poden, com deia Virgili, perquè creuen poder. Com un humil capellà de poble. Com aquell peixet del clàssic conte infantil de Leo Lionni —Neda-que-neda—, que ensenya tant sobre el respecte al diferent. Comunistes, notaris, capellans, anarquistes: de part dels bons. Coste el que coste.