Entre l’oblit i l’Acadèmia: Ramon Xirau i Luis Villoro continuen presents a la universitat mexicana

Una anàlisi al llegat de l’exili català a Mèxic, amb aquest relat d’anada i un altra de tornada que podeu llegir en aquest enllaç. L’experiència de l’exili d’escriptors i intel·lectuals catalans republicans a Mèxic forma part de l’imaginari de molts autors, però quina empremta d’ells perdura? Des de Guadalajara i Barcelona, s’exploren els records i oblits que cal remeiar de l’obra d’autors com Ramon Xirau, Avel·lí Artís Gener, Ferran de Pol o Agustí Bartra.

El llibre Introducción a la història de la filosofía, publicat el 1964, segueix sent avui un dels manuals més llegits als batxillerats mexicans. Bona part del seu èxit té a veure amb el seu estil, net, senzill i carregat de metàfores. Cada època filosòfica està representada per onades, que creixen fins a trencar en escuma i perden força a mesura que s’escampen per la sorra. Per exemple, la Grècia clàssica arriba a la cresta màxima amb Plató, per després disgregar-se com l’escuma amb els estoics o els epicuris. Un assaig divulgatiu travessat per la poesia, aquesta era la marca personal de Ramon Xirau, un dels principals exponents de l’exili republicà català a Mèxic, i que alhora encarna el llegat d’aquell desembarcament intel·lectual. L’activitat cultural de molts d’ells va ser molt fèrtil: van escriure, van fer classe, van fundar revistes i editorials. Però tot aquell món s’ha anat evaporant amb el pas de les dècades, i on més present continuen les seves empremtes és a la universitat.

I no en una de qualsevol. La Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) és el centre d’estudis més gran de l’Amèrica Llatina, una formidable incubadora cultural que va donar aixopluc a molts d’ells. El cas de Xirau és paradigmàtic. Nascut a Barcelona el 1924, va arribar a Mèxic amb la seva família el 1939. El seu pare també era professor, degà de la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, ​​i també va entrar a la UNAM. “Se’ns ha oblidat el paper destacadíssim de Joaquim Xirau a la vida cultural d’Espanya i de Mèxic. La seva mort prematura —tenia 51 anys— va canviar el panorama de la filosofia mexicana”, diu Guillermo Hurtado, director de la Càtedra Xirau a la UNAM, que recorda la lleugera rivalitat que hi havia a l’època amb l’altre tòtem de la filosofia a l’exili, l’asturià José Gaos. “Si hagués viscut més temps, el predomini de Gaos a la facultat no hauria estat tan gran. Joaquim Xirau coneixia bé la tradició francesa i anglesa, no tenia aquesta tendència tan germanòfila de Gaos, tan madrilenya i orteguiana”.

Xirau fill va seguir el deixant del pare, encara que la seva obra se centra sobretot en categories com ara la presència, el temps o el silenci, a més de les connexions entre poesia i filosofia. “Era un impulsor de vocacions, un mestre”, explica Teresa Rodríguez, una de les seves alumnes durant l’última època, a qui va dirigir la tesi sobre un filòsof i poeta renaixentista. Durant un homenatge pels seus 90 anys (va morir el 2017 als 93), el llavors director de l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la UNAM, Pedro Stepanenko, va dir: “Tots som els seus alumnes”.

Contemporani de Xirau, i també a la UNAM, era un altre filòsof català, encara que de mare mexicana. Juan Villoro no va formar part dels refu­giats republicans. En tot cas, va ser un home doblement exiliat. Quan va esclatar la guerra a Espanya el van enviar a Bèlgica, i en començar la Segona Guerra Mundial va arribar a Mèxic amb la seva mare, hereva de terratinents. Lligat a l’existencialisme, el seu llegat més present és el seu sòlid suport intel·lectual a l’indigenisme, en concret el seu acostament al zapatisme als anys noranta. “El meu pare pertanyia a un corrent que va combinar els suèters de coll de tortuga dels filòsofs francesos amb les artesanies de fang de l’antropologia nacionalista”, explica el seu fill, l’escriptor i periodista Juan Villoro, en un llibre recent sobre el seu pare.

Però no tot va ser la UNAM i senyors filòsofs. L’economista Trinidad Martínez Tarragó, de la mateixa generació que Villoro i Xirau, va arribar també de nena, es va doctorar a Escòcia i va tornar a Mèxic per fundar als anys setanta un dels centres d’estudis més prestigiosos del país, el CIDE. La seva estada a Escòcia li va permetre entrar en contacte amb el departament d’Economia Aplicada de Cambridge. Martínez va ser una de les introductores del neokeynesianisme a l’Amèrica Llatina.

El rescat de la poesia en català

L’antropòleg Roger Bartra recorda que, sent un nen, per casa seva a Ciutat de Mèxic passaven noms com Manuel Durán, Pere Calders o el mateix Xirau. Tots catalans refugiats, novel·listes i poetes com el seu pare, Agustí Bartra. “Els intel·lectuals catalans que van arribar es van donar molt suport, van fundar grups, revistes”, recorda. El grup del seu pare, en concret, es deia L’Espiga Amotinada i va tenir molt ressò entre poetes mexicans més joves, com Juan Bañuelos o Jaime Labastida. La poesia de Bartra també va influir en noms de primera fila, com Efraín Huerta. Però el seu fill reconeix que “aquest llegat s’ha anat oblidant. Els poetes d’ara ja no llegeixen el meu pare ni la resta de catalans. Són més recordats els acadèmics que els que es van moure fora de les institucions. La intel·lectualitat catalana es va integrar molt en la universitat i en les grans editorials”.

Bartra es refereix per exemple al Colegio de México o a Fondo de Cultura Económica, una universitat i una editorial fundades per exiliats republicans que fins avui són dues de les joies culturals més grans de Mèxic. El FCE, precisament, ha publicat reculls de la poesia dels exiliats com a part d’un dels seus objectius editorials: el rescat d’obres una mica oblidades. L’impuls va prendre força sobretot el 2004, quan “la cultura catalana” va ser la convidada a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL). Sobresurt la compilació, d’aquell any, Una voz entre las otras. México y la literatura catalana del exilio, una edició traduïda al castellà de noms com Agustí Bartra, ­Lluís Ferran Pol, Pere Calders, Ramon Xirau o Manuel Duran. El FCE també va reunir, en una edició bilingüe, la poesia completa de Xirau el 2007.

La faceta poètica de Xirau destaca per sobre de la dels altres, assenyalada per guardons de pes com el Premi Internacional Octavio Paz de Poesia i Assaig. El Nobel mexicà va ser un dels seus grans amics i valedors, que el va anomenar “l’home pont” entre les dues ribes de l’Atlàntic. Xirau solia explicar amb una de les seves metàfores la conciliació entre les seves dues llengües: “Escric poesia en català, que és casa meva primera. I filosofia en castellà, casa meva segona”.

A més dels rescats de Fondo, la literatura catalana a Mèxic va trobar refugi en una editorial, Costa-Mic, independent, guerrera i fundada per un altre exiliat. La peripècia de Bartomeu Costa-Mic és fascinant. Militant del POUM (el partit de l’esquerra trotskista catalana), amb només 20 anys va arribar a Mèxic amb una carta per al president Lázaro Cárdenas, l’artífex de l’arribada de les més de 20.000 republicans, perquè concedís asil polític a Lev Trotski. Poc temps després, el 1940, ell mateix arriba des de l’exili, just uns mesos després de l’assassinat del líder bolxevic al sud de la capital. Funda l’editorial i comença a publicar noms estendard fins a acumular un catàleg que avui supera els mil títols. A més dels seus paisans, Costa-Mic presumeix de fites com ara publicar les primeres obres d’Elena Poniatowska o de Rosario Castellanos, a la dècada dels quaranta.

El seu fill, al capdavant de l’editorial en morir el patriarca el 2002, apunta que “deixem de publicar tants autors catalans a partir dels vuitanta. L’interès social per la literatura catalana ja no existeix a Mèxic. Només queden els rescats del FCE de les grans figures, com Xirau, que són impulsats pel seu prestigi i la influència dels hereus entre les elits culturals mexicanes”.

Moltes de les primeres edicions de Costa-Mic, populars però cuidades, sobreviuen a la biblioteca de l’Orfeó Català de Mèxic. Fundat a principis del segle XX per les primeres onades de migrants, avui va una mica de baixa, en no trobar relleus entre les noves generacions que s’impliquin en la institució. Han hagut de deixar el recinte original i traslladar-se a un de més petit, però estan impulsant un interessant projecte amb la biblioteca. “Hem aconseguit reunir i classificar més de 12.000 volums provinents dels fons dels socis i estem notant que està tenint bona resposta”, explica Eulàlia Ribera, filla d’exiliats i responsable del rescat.

L’antropòleg Roger Bartra recorda anar amb els pares a l’Orfeó. “Era un punt de reunió, però al meu pare no li agradava perquè era un viver de nacionalisme. Ell escrivia la seva poe­sia en català, però no compartia les ambicions nacionalistes”. Bartra fill és un dels intel·lectuals més destacats de Mèxic. El seu assaig La jaula de la melancolía: identidad y metamorfosis del mexicano és una obra essencial per als estudis culturals del país, una resposta cara a cara al canònic (i polèmic) El laberinto de la soledad, d’Octavio Paz. “La meva evolució aquí a Mèxic ha estat determinada per la meva formació europea, vaig heretar una tradició cultural que em va ajudar molt, i aquesta és la condició de molts fills d’exiliats”, apunta Bartra com una altra de les derivades del llegat de la generació dels pares.