Sis lectures per romandre demòcrates
No s’han preguntat mai en què consisteix bastir un sistema educatiu que giri també entorn de la formació d’un futur ciutadà amb sobirania intel·lectual
Deixem a banda, perquè ja en parlàvem a la peça anterior, els textos de Plató a favor de la tirania: ni tan sols el tirà de Siracusa va fer-li cas: el va empresonar i el va vendre com a esclau (!). Avui parlem d’altres textos cabdals, força a l’abast dels lectors, amb dos objectius: entendre clarament com una democràcia pot convertir-se en un règim autoritari, i saber què pot fer-hi un ciutadà per col·laborar que no passi.
El llibre més important, des d’un punt de vista històric, que es dedica a explicar els avatars d’una democràcia contemporània —en el seu cas, la nord-americana— és el d’Alexis de Tocqueville, La democràcia a Amèrica (1835-1840), traducció de Jaume Ortolà (Barcelona, Riurau, 2011). El valor d’aquest llibre, quan es compara amb els crítics de la Revolució Francesa, resideix en el fet que Tocqueville va viatjar als Estats Units sense cap prejudici. No era un reialista —de rei no n’hi havia hagut mai, a l’Amèrica del Nord—, ni un reaccionari com els pensadors que es van manifestar amb més braó contra la revolució del 1789: Joseph de Maistre o Louis de Bonald, avui poc llegits, com si els francesos ja donessin per descomptat que els principis més radicals d’aquella revolució van quedar cancel·lats fa molt de temps. Com va escriure Alphonse Karr, un altre de la colla reaccionària, el 1849 —doncs, després de la revolució del 1848, la que Flaubert va novel·lar amb una gran indiferència envers els principis revolucionaris—: “Com més canvia tot plegat, més és tot la mateixa cosa”, una afirmació que sol aparèixer en boca dels reaccionaris de qualsevol moment, penedits o no: voten un partit d’extrema dreta, pensen de primer que les coses canviaran, i acaben renegant del partit que han votat i traslladant el vot al partit de l’altre extrem; o viceversa. Per quedar-nos al camp de les lletres franceses, i deixant a banda els ideòlegs del règim de Vichy, avui la pàtria de Montaigne disposa d’un pensador reaccionari una mica més elaborat, Alain Finkielkraut, que no s’equivoca en parlar de “la desfeta del pensament”, però que voldria que els que pensen fossin també els que manen, i només uns quants —és la deriva aristocratitzant de molts homes de lletres francesos, com també va ser el cas de Valéry al segle XX—: vegeu La desfeta del pensament, en francès, 1987; en castellà, La derrota del pensamiento (Anagrama, 2006). Finkielkraut assoleix avui una gran vigència: ell, fill d’un supervivent d’Auschwitch, no ha deixat d’elogiar, des de fa decennis, la política antipalestina dels governs d’Israel. (Haver passat per Auschwitz el pare o l’avi d’algú no atorga cap patent de cors.)
Norberto Bobbio, jurista amb càtedra a Torí, va escriure un llibre molt més útil atesa la crisi actual dels règims democràtics: El futuro de la democracia (Mèxic, primera edició en castellà, 1986). Bobbio posava el dit a la nafra quan explicava que una democràcia sense ciutadania, val a dir, sense una població educada i amb una alta capacitat d’anàlisi crítica dels processos històrics —els d’ara i els d’antany—, està destinada a fracassar: és exactament el que està succeint a una colla de nacions europees, i aquest serà segurament el quid de la qüestió els pròxims anys: la ignorància supina.
L’any 2005, Francisco Panizza, dels Estats Units, reunia un reguitzell de politòlegs nord-americans i donava a la impremta el llibre Populism and the Mirror of Democracy, en què alertava d’un perill que ja és realitat: si al poble se l’arriba a convèncer de qualsevol cosa, encara que sigui una mentida tan improvisada com fenomenal, el seu triomf polític encara no estarà assegurat, però en principi prosperarà. Tanmateix, com va escriure Maquiavel a El príncep, “chi si fonda sul popolo, si fonda sul fango”; qui promou un moviment popular, acaba enfangat: ha estat el cas de la Catalunya del Procés, d’heroica memòria per a uns, tenebrosa per a d’altres.
L’any 2016, Jason Brennan, de la universitat de Georgetown (Washington DC), publicava un llibre amb un capítol molt interessant, que es deia: “Nacionalistes ignorants, irracionals i desinformats” (Princeton University Press) —anava solament pels Estats Units. L’editorial Debate va publicar no fa gaire un llibre de lectura fàcil i agradable que incideix un cop més en idèntica qüestió i a l’entorn del mateix diagnòstic: mentre la gent no estigui molt ben informada i no s’hagi educat una mica en el camp de la història de la política i de les idees, qualsevol forma d’autoritarisme pot imposar-se en un país, per molt que visqui al si d’una democràcia parlamentària (tanto monta monarquia o república constitucional): Anne Applebaum, El ocaso de la democràcia. La seducción del autoritarismo, 2021.
Mentrestant, aquí i pertot, l’educació s’ha transformat en un monstre burocràtic, un món poblat de consellers i secretaris que no s’han preguntat mai en què consisteix bastir un sistema educatiu que giri a l’entorn, no solament del coneixement —o de les “competències”; aneu a saber què vol dir, això—, sinó també de la formació d’un futur ciutadà amb sobirania intel·lectual.