Dones de mitjana edat: una tendència literària?

“Al bell mig del camí de la nostra vida / vaig retrobar-me en una selva obscura”, amb aquests versos comença Dante la seva Comèdia; amb només dos versos el poeta florentí ens presenta el protagonista del seu llarg poema: un home de mitjana edat. Som al 1304, any en què Dante començà la redacció de la seva obra magna, i aquesta figura, la de l’home a la meitat de la vida, és recurrent en la història de la literatura. L’envelliment, la decadència física, els anhels, els nous desitjos o la frustració són temes abundantment abordats pels escriptors a través de personatges masculins. Però, i elles? Amb diferència de poques setmanes, es publiquen en català cinc novel·les —Fam, de Núria Busquet; Una dona de la teva edat, de Gemma Ruiz; El mar, que brilla i riu, de Montse Barderi; Lisa Cohen, d’Ada Klein, i Els temples solemnes, de Glòria de Castro— que, de manera diferent i des de perspectives molt diverses, ens presenten dones que han arribat o fins i tot han passat el bell mig del camí de la vida: dones atrapades en el seu rol de mare i esposa i que es qüestionen si aquesta és la vida que desitgen; dones que decideixen fer un punt i a part i apropiar-se de la seva vida a tots els nivells; dones que miren enrere el camí traçat fins a arribar a una autoafirmació de si mateixes sense ràbia i sense culpa, amb la tranquil·litat i la desinhibició de dir què volen, què desitgen, com volen viure. Com expliquem aquesta coincidència?

Faulkner parlava del pol·len de les idees i, segurament, alguna cosa hi és, perquè aquests títols dialoguen entre si, però també amb pel·lícules —pensem, per exemple, en Mi amiga Eva, l’última pel·lícula de Cesc Gay, Casa en flames, The Substance o Babygirl— i sèries de televisió com Furia, que posen la dona de mitjana edat en el centre per reivindicar-la com a subjecte actiu professionalment, socialment i sexualment. El feminisme ha jugat un paper clau en aquesta reivindicació d’una dona que havia estat exclosa del relat. Fins ara, qui ha narrat la seva experiència?

Això es preguntava fa tres anys Empar Moliner arran de la publicació de Benvolguda, premi Ramon Llull 2022, en què ens presenta Remei Duran, una dona de poc més de 50 anys que està entrant en la menopausa i que descobreix que el seu marit s’ha enamorat d’una noia més jove. Philip Roth, comentà Moliner en algunes entrevistes, ha narrat el declivi se­xual de l’home, ha novel·lat l’experiència de l’envelliment sobre cos i sobre el desig; en canvi, temes com la menopausa, subratllava Moliner, són absents del relat literari.

La invisibilitat

“No vaig trobar referents”, comenta Gemma Ruiz Palà, “perquè quan les dones de mitjana edat són representades en la literatura o en el cinema, apareixen com a personatges molt estereotipats. No hi ha una representació real d’aquestes dones”, subratlla Ruiz, que en la seva última novel·la, Una dona de la teva edat (a llibreries el 8 d’octubre), ens explica la història de la Kate, una dona que, amb més de 50 anys, decideix recuperar la seva vida i la seva trajectòria com a escultora, que havia deixat abandonades, i sortir del motlle d’esposa i mare abnegada. A través d’una novel·la que defensa la segona meitat de la vida com un moment vitalista i que, parafrasejant les paraules d’Emma Vilarasau en recollir el premi Gaudí, reivindica les dones de més 50 que tenen i volen tenir vida pròpia i s’enfronten al repte de decidir com volen gestionar els últims anys de la seva vida, Ruiz aconsegueix representar una dona real. Com havia dit Moliner, cal parlar de la menopausa, cal parlar del desig, cal parlar de l’envelliment i dels canvis físics de la dona de manera real, escapant de l’estereotip i fugint, feia èmfasi l’escriptora, dels discursos amables, de les frases fetes i dels eslò­gans d’autoajuda. “La capacitat de disfrutar. Això està intacte”, diu Lisa Cohen, la protagonista de la novel·la homònima d’Ada Klein, a la carta que no enviarà mai al seu amant i que escriu en un llarg viatge en tren durant el qual repassa la seva vida, repensa les seves relacions i reflexiona sobre el desig a la joventut i la maduresa, sobre l’envelliment, l’ambició i les ganes de fer.

La bellesa i el vitalisme de la vellesa

Com Una dona de la teva edat, l’obra d’Ada Klein és també un text vitalista, que, un cop més, fa seves les paraules de Vilarasau: perquè ser dona i tenir 50, 60 o 70 anys no vol dir no tenir una vida pròpia, no vol dir dependre d’algú, no vol dir no tenir projectes ni desitjos, no vol dir no estimar, no enamorar-se o no excitar-se. Alhora, però, tots aquests afectes, aquestes pulsions i ambicions, no són sempre fàcils de gestionar, assumir i viure, perquè, com ens mostra Ruiz a través del personatge de la Kate, trencar amb el rol de gènere, amb els estereotips imposats i amb les exigències físiques d’una societat que associa la bellesa amb la joventut no és fàcil. Ho reconeixia fa uns anys l’actriu Emma Thompson, quan explicava com de difícil va ser per a ella, una dona de més de 60 anys, treure’s la roba i quedar completament nua davant del seu jove coprotagonista a Good Luck to You Leo Grande: “No sé si alguna vegada t’has tret tota la roba davant d’una persona jove que no coneixes de res, potser sí. Però si no ho has fet, ja et dic jo que intimida una mica. Sobretot si ets una dona postmenopàusica d’uns 60 anys”, escriví Thompson en un article en què explicava com rodar aquesta pel·lícula l’havia portat a reflexionar sobre la complicada i, a vegades, hostil relació amb el cos i el desig sexual de les dones un cop passat el bell mig de la vida. L’escena del nu de Good Luck to You Leo Grande ens remet a les escenes d’interior de The Substance, en què s’exposa en primer pla el cos de Katherine (Demi Moore): ella es mira el cos amb el mateix recel i rebuig amb què el mira la societat en la qual viu i que l’ha tancada a casa, després que a la feina hagi estat substituïda per una de més jove.

Philip Roth ha narrat el declivi sexual de l’home, però la menopausa està absent del relat literari

Si l’escena del nu de Thompson impacta fins i tot l’actriu, és perquè els cossos d’aquestes dones no es veuen, s’amaguen i es rebutgen en nom d’un concepte de bellesa associat exclusivament a la joventut. El rebuig del personatge de Moore cap al seu cos i, fins i tot, els titubeigs de Thompson a l’hora de veure’s nua tenen a veure amb un rebuig social i cultural del cos envellit, però també amb la negació de qualsevol capital sexual i d’atracció d’aquests cossos. Per això, el personatge de la Katherine vol recuperar la joventut costi el que costi, i per aquest motiu la sala d’espera de la clínica on treballa la Daniela, la protagonista d’El mar, que brilla i riu, la nova novel·la de Montse Barderi, és plena de dones que “s’enfrontaven a contracor a la menopausa i a la vellesa irremeiable. On jo veig el triomf de la vida, el bell i dur desig de durar, moltes només hi saben veure pelleringues i bosses. Bosses sota els ulls, pelleringues sota els braços, i arrugues, i rejoveniments generals”, ens explica la veu narradora.

El text de Barderi és també vitalista: a través del mar, la veu narradora, resseguim la trajectòria de la Daniela, una dona per a qui fer anys implica anar conquerint una llibertat que abans no tenia, una llibertat que té a veure amb saber quina vida es vol, què es desitja i què es rebutja. Barderi reivindica la maduresa i la vellesa com a moments clau per arribar a tenir una vida plena, i part d’aquesta plenitud té a veure amb la priorització d’una mateixa. Per això, la Daniela, cirurgiana estètica, deixa la cirurgia per rejovenir, abandona la idea d’embellir cossos; es tracta d’un gest radical en una societat en què, arribades al bell mig de la vida, les dones deixen de ser vistes, són excloses del relat, lluny de tota possible representació.

Mostrar els cossos

“Als cinquanta et pixes si tusses o rius encara que facis hipopressius”, afirma la protagonista de Benvolguda. En la novel·la, Moliner no fa concessions a l’hora de descriure el cos de la Remei, o de parlar de com canvia el cos d’una dona de més de 50 anys, dels efectes de la menopausa, de les calorades o de la possible pèrdua de libido. “Menopausa. Fogots. Decadència”. Aquesta és l’associació de paraules que fa la Kate, la protagonista de Ruiz, una associa­ció perversa que comporta una forma d’autoculpabilització i de denigració del propi cos. Paradoxal, comenta Ruiz, si tenim en compte que “el clítoris és l’únic òrgan que no envelleix; en canvi, la potencialitat masculina sí que objectivament i biològicament decau”. Malgrat això, històricament, afegeix Ruiz, “el patriarcat ha atribuït la pèrdua de capital sexual a la dona que ja no és jove. Una mentida més amb la qual se’ns ha fet creure que, a partir d’una edat, les dones no tenen capital sexual i no estan interessades en el sexe”. Un relat fals que ha estat assimilat socialment, també per part de les dones. “Per això és difícil sortir del motlle”, conclou Ruiz, que ho mostra sense titubeigs a la seva novel·la: “Un fogot, Stefano, m’ha vingut un… una sufocació”, exclama la Kate entre la vergonya i la ràbia. “Un fogot és això que ens ve de regalet a les dones amb la… amb la menopausa”, li explica la Kate a l’Stefano i, de seguida, es penedeix de les seves paraules: “Tant guardar-me l’edat, i la paraula maleïda al primer fogot, déu meu”. El fogot “ho ha engegat tot a la merda”, continua la Kate davant d’un Stefano que intenta calmar-la. La Kate ens remet al personatge interpretat per Thompson: el seu desig sexual no ha perdut vigor ni força, però conviu amb la vergonya i la incomoditat. El desig, com diria Lisa Cohen, està intacte, però els estereotips i els falsos mites el castren. I, com a la pel·lícula de Thompson, és a través de la relació amb el jove amant que la Kate comença a acceptar-se i, sobretot, a acceptar el cos i les seves particularitats. Hi ha fogots, és evident, però això no treu força sexual al cos de la Kate, una força de la qual ella ha de prendre consciència sense culpa, sense vergonya i sense timidesa. Perquè, aprèn la Kate, “que estiguis cardant com mai de la vida i t’ho esguerri un fogot és el final d’una cosa molt bona” i també, “el principi d’una molt millor”.

Conscient d’això, Lisa Cohen parla obertament del seu desig per l’amant a qui va a visitar i es delecta imaginant el moment en què els dos cossos es trobaran: “Vull que sàpigues que et desitjo, que tinc ganes de veure’t”, escriu, “quan tanco els ulls ens veig. A mi que allargo la mà, ara totes dues. Que et llegeixo el rostre amb el cap dels dits. El front, les temples, l’hèlix de les orelles, el darrere dels lòbuls”. Hi ha desinhibició en el relat de Cohen —“Sempre he cregut que el paradís és sexe brut en uns llençols nets i l’infern, just el contrari”—, resultat en part d’un aprenentatge que li permet definir la carta com un manual d’instruccions per al seu amant. Perquè amb l’edat, ens recorden les protagonistes de la sèrie Furia, et cohibeixes menys, expresses el teu anticonformisme i reivindiques el que vols. “Hauria pogut ser sempre així, com en aquesta habitació: imperfecta, sense gènere, juganera, sense vergonya. Tenia tot el que necessitava a les butxaques, una ànima completa”, afirma la protagonista d’A quatre grapes, de Miranda July. Però no ha sigut fàcil arribar fins aquí: artista, mare i esposa, la protagonista de July emprèn un ­road trip que la porta fins a l’habitació d’un motel —no arribarà mai al destí previst. Dins d’aquella habitació, folla i folla molt. Però no es tracta només d’això: el sexe és redescobriment de tota una sèrie de desitjos soterrats, és una forma d’adonar-se que hi ha coses que han de canviar, perquè la frustració i, fins i tot, la castració física i artística no pot implantar-se més del que ja s’ha implantat. A través de la seva protagonista, July qüestiona el model tradicional de la família i de la parella —monògama i exclusivament heterosexual— i ens parla de la necessitat de la protagonista de trencar amb aquests motlles per convertir la segona part de la seva vida en la vida que realment vol. Ja no es tracta de perpetuar el model, d’aguantar, com deien les nostres àvies, sinó d’arribar a aquell punt de maduresa per decidir, com deia Vilarasau, com gestionar el que et queda de vida.

Nous textos, i també pel·lícules, ofereixen el referent on emmirallar-nos que fins ara no teníem

Més enllà del sexe

“La Nina no recorda l’últim cop que es van fer un petó. Un petó de debò, amb baves i llengua i l’Ivan buscant-li els pits per sota la samarreta, perseguint-la per la casa, i ella escapant-se i rient, desitjant que l’atrapés amb una gran abraçada per darrere”. Ha passat molt de temps, massa per poder recordar quan va passar, però no suficient per no trobar-ho a faltar. La casa on viu la Nina amb el seu fill i el seu marit està travessada per unes esquerdes que ho poden fer caure tot. Aquestes esquerdes són el punt de partida d’Els temples solemnes, de Glòria de Castro. La Nina, la protagonista, ha de marxar del seu apartament a la “Gran Ciutat” perquè ja no s’hi pot viure, allà. Amb el marit i el fill adolescent, es refugia en una casa al camp abandonada que el seu marit intenta reconstruir per dotar-la de confort i convertir-la en una nova llar. Però la vida de la Nina només pot trobar un sentit si ella marxa; la llibertat per a la Nina és “en un lloc on la gent que l’estimi no la pugui trobar”. De Castro narra el moment de transició, quan la runa és evident i el desig de marxar encara no s’ha consumat. “A la Nina li passa com ara, que recorda coses que la fan posar de mala hòstia i alhora li fan venir tantes ganes de follar”, ens diu la veu narradora. El desig físic és latent, però és inseparable d’aquesta necessitat de fugida, d’aquesta ràbia que ja no pot ser continguda, d’aquesta insatisfacció per un tot que no funciona. “Jo vaig renunciar a la meva felicitat per la vostra”, escridassa entre llàgrimes la Montse, interpretada per Emma Vilarasau, els seus dos fills, el David i la Júlia, i el seu exmarit en una de les seqüències més destacades de Casa en flames. La Montse recorda als fills qui els recollia a l’escola, qui els netejava els mocs, qui els consolava després de les ruptures amoroses o, en el cas de la Júlia, qui la va acompanyar a avortar o qui té cura dels seus fills. Perquè no té raó la Júlia, quan respon a la seva mare: “L’amor es dona sense esperar res a canvi”. I no, no és així, tot i que moltes dones d’una generació van renunciar a la seva felicitat en nom d’un amor que, en molts casos, tampoc hi era. “Soc moltes altres persones, les que he estat al llarg de la vida i les que soc ara. La que estima la meva filla més que res al món i la que vol doblegar-se. La que vol sacrificar-se per ella i la que vol salvar-se passant-hi per sobre, si cal. Dins meu hi ha una nena espantada, una esclava, una prostituta feliç; una amazona, una suïcida, una captaire”, reconeix la protagonista de Fam, la nova —i excel·lent— novel·la de Núria Busquet. La protagonista és una dona que s’enfronta a una filla que pateix un greu trastorn alimentari; el desig de salvar-la, de dedicar la seva existència a la seva cura, xoca amb el desig de no doblegar-se, de no desaparèixer rere el rol de mare. Fam és una novel·la sobre els trastorns alimentaris, però també, i sobretot, una novel·la sobre les contradiccions internes entre allò que som i allò que volem ser. “M’adono que el que trobo a faltar de vegades no és la dona que volien que fos ni la dona que volia ser, sinó la dona que hauria d’haver sigut. La dona que m’esperava trobar en arribar als cinquanta”, diu la protagonista de Busquet, i i afegeix: “Perquè dir prou, si ets una dona, si ets una mare, és inacceptable”, diu la protagonista de Busquet. El cos, un cop més, és protagonista; en ell s’inscriuen el desig i la ràbia: el cos que no menja és el cos que no es reconeix, que es rebutja, que vol ser alguna cosa que no és i no sap que és. I no es tracta només del cos de la filla, també del cos de la mare, que es va tirar de cap “amb una fam immensa, a la maternitat, perquè em va semblar rebel i alhora una manera de fer més vida de la vida, però després m’hi ofegava”, reconeix la protagonista.

“El Vitali li va retreure que, si no volia tenir fills, l’hi hauria hagut de dir molt abans, i de nou la va acusar d’infidel”; la protagonista de Barderi no vol tenir fills, no en vol tenir ni amb el Vitali ni amb ningú: “amb el temps s’havia adonat que volia prioritzar la feina, i que no volia ser mare ni ara ni mai”. Tampoc ho volia ser la protagonista d’Ada Klein: Lisa Cohen decideix avortar, perquè “tenir un fill m’ho destarotava tot”. La condemna i l’estigmatització social de les dones que renuncien a la maternitat és equiparable a les que reben les mares que decideixen dir prou: “Recordem que els deien les Guerrilla Girls: si ets dona artista, la teva carrera s’enlairarà quan tinguis setanta anys”, apunta Ruiz. “Als homes, el fet de ser pares no els hi passa factura. A les dones, ser mares porta grans conseqüències”.

L’art: enderrocar un model

“Som moltes les que estem aquí i que a l’hora de posar-nos a escriure estem refotent tots els estereotips que ens havíem empassat amb gust perquè eren de grans autors”, comenta Ruiz. El fet que coincideixin a les llibreries Lisa Cohen, Fam, Una dona de la teva edat, El mar, que brilla i riu o Els temples solemnes subratlla no només un interès per explorar l’univers de les dones de mitjana edat, sinó també una voluntat literària i reivindicativa de desconstruir el model tradicional i patriarcal de les dones de més de 50 anys, una voluntat de trencar amb estereotips patriarcals i falsos mites i una voluntat d’obrir el relat. Barderi dona veu al mar, que, quasi com un amant, observa i acompanya la Daniela al llarg de la seva vida; a través d’una doble mirada, retrospectiva i des del present dels fets narrats, Barderi ens mostra el vitalisme, la clarividència i la serenitat que acompanyen la vellesa. Klein fa parlar la seva protagonista, és ella que repassa la seva vida, i, d’aquesta manera, la carta que escriu esdevé una expressió d’autoafirmació. De Castro opta per una veu narradora en tercera persona, però és la mirada de la Nina la que predomina; és a través d’ella que accedim a la història. La Nina ens remet a la protagonista de Fam, totes dues són mares d’adolescents, totes dues són dones que es debaten entre el que són i el que desitgen ser. Busquet opta per la primera persona, per una veu que transita entre la confessió i la reflexió assagística, que busca en les cites literàries referències per explicar-se, per construir l’experiència narrada.

“Venim de centúries i mil·lennis en què el relat l’escrivia només una part de la societat”, afegeix Ruiz, que com Busquet també opta per la primera persona per així deixar que sigui la protagonista qui es narri a si mateixa, qui s’enfronti tota sola a les seves pors, les seves contradiccions i els seus desitjos. Parla perquè ja no s’amaga, perquè és ella que agafa les regnes de la seva vida i, per tant, el relat. I això és clau, perquè, secularment, el relat ha construït i cosificat la identitat i el cos de la dona sense donar-li la possibilitat de parlar per ella mateixa, de definir-se per si sola, de dir en primera persona: vull, desitjo, ambiciono. Aquestes novel·les, així com pel·lícules com Casa en flames, obren el relat i, sobretot, construeixen un nou model. Ens ofereixen el referent en el qual emmirallar-nos que fins ara no teníem. Perquè ha arribat l’hora de dir prou.

Lectures