‘El futur és una petita flama’, de Jordi Nopca: Intimitat i política

Com si fos un altre dels contes que el protagonista i narrador explica al seu fill abans d’anar a dormir, els personatges d’El futur és una petita flama són animals que es comporten com humans. És una opció una mica desafortunada perquè ens recorda una de les novel·les més horribles de George Orwell, Rebel·lió a la granja, tot i que s’ha d’agrair que l’experiència zoològica de Jordi Nopca (Barcelona, 1983) s’acosti més a la d’Augusto Monterroso i eviti que el bestiari que hi desplega vagi carregat de símbols o exemples d’instrucció moral. En un principi, es podria imaginar que El futur és una petita flama s’insereix dins la política-ficció, però no llegim una hipòtesi projectada cap al futur, sinó la incrustació en el present d’una invenció prou plausible: en un país innominat i bastant petit, la coalició entre el conservadorisme i l’esquerra que el governa, assetjada pels casos de corrupció, perd una moció de censura i es convoquen noves eleccions. En contra dels pronòstics, el vencedor és un partit d’extrema dreta, que s’afanya a complir un programa on consta “la promesa que el creixement econòmic no ha de tenir límits i que les conseqüències climàtiques d’actuar amb irresponsabilitat són i seran fictícies”. Una de les primeres derivacions del canvi de poder és la persecució, per part de la secció secreta del Ministeri de l’Interior, d’una líder ecologista que cada dimecres mobilitza els seus acòlits al centre de la ciutat.

La inestabilitat social i política imperant en aquest “país de butxaca” no impedeix, és clar, que la ciutadania dugui a terme de manera normal i corrent els seus projectes particulars, com el matrimoni protagonista de la història, instal·lat en l’ordre, la rutina i el benestar, que s’estrena en els desajustos domèstics i els trasbalsos emocionals, els neguits i les satisfaccions que procura la paternitat. Més enllà de les discòrdies cíviques, ella acaba sent la sotsdirectora de la fàbrica de iogurts on treballa, i ell, com que la feina d’informàtic en un museu no li ha liquidat la vocació literària, escriu un “quadern de paternitat” que va mutant en una novel·la on “la intimitat i la política” acaben entrellaçades, en part a causa d’unes insòlites giragonses argumentals pròximes a la farsa benèvola d’un thriller, i que potser s’han d’entendre com una lliçó de desconfiança cap a la realitat falsejada que es promou des del govern. Són uns episodis que exigeixen una fe molt alta per creure-se’ls, en especial perquè Jordi Nopca, en comptes de crear una maquinària greixada que origini intriga, es conforma a crear una rèplica de broma feta amb ferros i filferros. Diferent és, en canvi, el to que predomina en les parts vulgars i anodines, gens vistoses ni excepcionals, en què un matrimoni jove aprèn la feina de ser pares al mateix temps que es va adonant de com l’exaltació inicial de la paternitat no resulta incompatible amb una mena de cansament desenganyat i de derrota íntima: són, sens dubte, els millors passatges d’El futur és una petita flama, en bona mesura perquè el protagonista travessa la novel·la fent sempre el que s’estimaria més no fer, com si parodiés un dels relats que diu que més l’han impactat, Bartleby l’escrivent.

Els millors passatges són els que descriuen com l’exaltació de la paternitat és compatible amb el cansament desenganyat

No ens hem cregut gairebé res de les cuites del protagonista ni del seu heroisme elemental de supervivència; la presència dels animals humanitzats és una nota estranya que, sorprenent al principi, de seguida es transforma en rutina quotidiana; els despropòsits polítics de l’extrema dreta no disten gens dels que cada dia ens informa la premsa; la pedagogia a favor del sentit comú no deixa de ser propaganda; i la monotonia de l’humor bonhomiós present en la majoria d’episodis ens ha fet recordar les sensacions que s’experimenta quan es contempla una estona llarga un cel encalmat i impassible. Tot i així, no és desaconsellable llegir El futur és una petita flama: d’improvís, alguna cosa passa, l’aire de la novel·la s’omple de portents, i no poques vegades s’hi troben joies d’aquest estil: “A la platja, els trigèsims de la musaranya i altres cadells cor­rien amb alegria. Semblava que es moguessin a càmera lenta perquè d’aquesta manera els nostres ulls i cervells els poguéssim emmagatzemar fins que els recuperéssim més endavant amb les deformacions pertinents dels records”.