Dins les cases, dins la gent, a ‘Middlemarch’

Una de les meves ressenyes preferides a la xarxa social llibrèfila Goodreads, valora Orgull i Prejudici amb una estrella sobre cinc i hi afegeix «Un grapat de gent que va a casa els uns dels altres i prou». Em fa somriure sempre que hi penso, perquè si la lectora en qüestió, tot i no faltar-li raó, furgués una mica, veuria que és precisament sota el seu retret que rau la grandesa de l’obra. L’escarida ressenya em torna a venir al cap mentre rellegeixo la que és, segurament, la novel·la insígnia de la literatura victoriana: Middlemarch, de George Eliot, que ara recupera La Casa dels Clàssics en una traducció de Xavier Pàmies que, a banda de la feinada de fer lliscar en un català natural i molt agradable un anglès del S.XIX, també n’ha actualitzat una colla d’expressions i referents culturals que fan que la novel·la respiri amb una nitidesa que convida a quedar-s’hi còmodament durant ben bé un miler de pàgines.

Quan Eliot, nom de ploma de Mary Ann Evans, va escriure Middlemarch ja passava de la cinquantena i tenia ben apamada la hipòcrita societat en què s’havia hagut de bregar, com a dona —va fer vida conjugal amb un home sense casar-s’hi mai, amb l’escàndol que això suposava— i com a escriptora —sense ser mai del tot reconeguda per crítics i escriptors, malgrat haver bastit una obra més sòlida que la d’alguns d’ells—, com remarca l’escriptora Núria Perpinyà al magnífic pròleg que acompanya l’edició. Segurament per això, al subtítol de la novel·la, opta per estudi de la vida a províncies i fuig de la més convencional «escenes», perquè Middlemarch és exactament això: un acurat estudi de la societat rural de l’Anglaterra de l’època, no només pel que fa a les convencions socials, l’aparença i la repressió, sinó sobretot, de les implicacions morals i ètiques d’aquest teixit social i les conseqüències que tenen en la construcció de les nostres vides i les dels altres.

I és precisament en aquesta voluntat d’estudi on queda lluny la idea bàsica de les relacions de profit i les trames nupcials que insinua l’anar els uns a casa dels altres: la profunditat del retrat psicològic que l’autora, en un omniscient que perd l’objectivitat quan emergeix de manera brillant en afirmacions de gran volada («aquell qui no és capaç de considerar una qüestió des de punts de vista diferents és perquè és estret de mires», «els esperits ardents decidits a modelar la seva vida futura se solen comprometre a fer realitat els seus somnis» o la cèlebre «la gent gairebé sempre és millor del que els seus veïns es pensen») que li serveixen per retratar un ampli ventall d’ambicions que, naturalment, passen per l’amor i la vocació però també pels diners i el benestar. El més interessant de Middlemarch, al meu entendre, és la naturalitat amb què Eliot aborda la recerca del benestar econòmic, de la tranquil·litat que donen els recursos materials, sense judicis morals —sempre fa lleig parlar de diners—, ni heroïcitats buides i com, alhora, ens adverteix que no hi ha res més perillós que l’autoengany. Dorothea Brooke, una de les protagonistes més memorables de la literatura universal, és tan apassionada com contradictòria i és precisament aquesta visió que defuig una identitat monolítica la que la fa tan humana. Brooke dubta i fa concessions, busca el seu camí per llocs estranys i frustrants i el seu, diríem, és un final feliç que no es basteix a còpia d’atzars sinó de decisions i d’una lucidesa que s’acaba imposant sense discursos i que no té a veure amb la virtut ni amb la recompensa. El bé i el mal, sembla dir-nos Eliot, no són absoluts, depenen del context i les circumstàncies. Potser per això, Virginia Woolf va dir d’ella a El Lector Comú que era «una de les poques novel·les angleses per a adults».

El mosaic de personatges de Middlemarch, que sostenen les trames principals (el triangle amorós entre Dorothea, Casaubon i Ladislav, la vocació de Lydgate pel progrés i el constrast amb la superficialitat de Rosamund, la història d’amor entre en Fred i la pragmàtica Mary i els afers obscurs que s’amaguen rere la rectitud de Bulstrode) s’amplifica, des dels respectius arquetips, per mostrar-nos una societat tensionada, malcasada i, en ocasions, covarda davant la convenció en un moment de canvis i debats polítics sobre el progrés i el canvi, sobre una nova manera de ser al món en un paisatge que encara opera des de límits i benestars conservadors, en què qui destaca no hi té lloc i, en conseqüència, ha de fugir-ne.

Arribats a aquest punt, segurament no cal que us expliqui com ens interpel·la una obra que, per bé que escrita el segle XIX, manté una vigència absoluta en un temps com el nostre, en què sovint l’aparença és més important que la veritat, en què sembla que el retorn a un passat gloriós sigui l’engany amb què alguns pretenen arribar al poder negant la lucidesa a què ens hauria d’empènyer la realitat. En aquest sentit, les preguntes a què respon Eliot, segueixen sent absolutament contemporànies. Perquè de cases i de gent que hi va, n’hi ha hagut tota la vida. Middlemarch és eterna perquè no és només cases i gent, perquè no és un poble i prou. El que Mary Ann Evans aixeca en aquesta novel·la és un univers sencer, perdurable, atemporal i profundament humà, amb tot el que —per bé i per mal— això comporta.