Encara l’Holocaust

Mikołaj Grynberg, nascut a Varsòvia l’any 1966, ha escrit un llibre de gran bellesa i categoria en què no es narra l’Holocaust per experiència pròpia, sinó com un solatge que ha quedat a la societat polonesa, igual que es pot parlar del franquisme encara present en una part de la societat espanyola. Els fets històrics, en especial els més pungents, no es dilueixen fàcilment ni s’obliden així com així. El llibre al·ludit és Un brazo muerto del río, amb traducció de Maila Lema (Acantilado, 2024).

Tanmateix, el més habitual, quant a la història contemporània, és que la gent s’interessi sobretot pels testimonis de l’horror viscut a Alemanya —i a tots els països que va ocupar durant la Segona Guerra Mundial— escrits per aquells que els van sobreviure. La literatura que existeix sobre aquest tema des del punt de vista de l’experiència personal és molt abundant. Però ho és molt més la literatura crítica i històrica que va generar l’extermini no solament de sis milions de jueus europeus, sinó de cap a vint milions d’ànimes, si hi afegim totes les persones que van ser assassinades arreu dels territoris conquerits pels nazis entre 1939 i 1945. No hi comptem els morts en combat.

Aquests testimonis de viu en viu —de fet, de supervivent en supervivent—, que són escruixidors per molt que els autors vagin fer un esforç “artístic” per bandejar el sentimentalisme, passen per obres tan importants com ara el llibre de Nadine Heftler Si tu te’n surts… Auschwitz 1944-1945; de Joseph Bialot, de Varsòvia, que va trigar seixanta anys a publicar les seves memòries, És a l’hivern que s’allarguen els dies; de David Rousset, Els dies de la nostra mort; de Primo Levi, Si això és un home; de Jorge Semprún, El gran viatge, o Sense destí, d’Imre Kertész. Unes quantes han estat traduïdes al català. Una altra cosa són les narracions que evoquen l’Holocaust sense haver estat viscut personalment. La bibliografia sobre aquest fet és enorme, i no ha estat clausurada: entre aquests llibres, més fàcils d’escriure que els anteriors, hi ha els de Saul Bellow, Bernard Malamud, Philip Roth o Cynthia Ozick. Estudis, tants com calgui.

Al nostre llibre d’avui, Grynberg parla, d’una banda, de la memòria d’un jueu polonès que sap de primera mà què va passar al seu país durant el nazisme, però, d’altra banda, parla del solatge —així hem anomenat el fenomen— que l’antisemitisme va deixar a Polònia malgrat tots els judicis i sentències de mort que s’hi van dur a terme després de la guerra, per a exemple de la població.

Va servir d’alguna cosa que tothom s’assabentés de les barbaritats comeses dins i fora dels camps de concentració i d’extermini, la majoria en territori de Polònia, i castigades? Sí i no. A causa d’aquesta ambigüitat, sempre viva, l’autor narra en una sèrie de bellíssimes estampes breus situacions no solament presents a la memòria, sinó viscudes als nostres dies. L’antisemitisme és una constant a la història del continent —no entrem en la qüestió de l’antiarabisme dels israelians després de 1948, assumpte d’enorme complexitat—, i res fa pensar que una colla de llibres que narren una sèrie de fets reals, per molt abundosa que sigui, aconsegueixi canviar una tendència tan persistent a Europa des de l’edat mitjana.

Mikołaj Grynberg, per dir-ho amb aquesta expressió, no ho ha deixat córrer. Sap que té les lleis antiracistes al seu costat —de moment—, i també sap que la salvatgeria del nazisme no es repetirà fàcilment ni amb imminència; però ens fa present, al seu llibre, la persistència del racisme malgrat tot. Per exemple, conta com una dona, Clementina, crida l’autor per dir-li: “Sap per què l’he fet venir? A algú li havia d’explicar que, tot i ser l’any 2016, continuo amagada. Fa més de setanta anys que estic amagada; ni jo mateixa m’ho puc creure”. O les paraules d’una amiga de la mare de l’autor, que va emigrar a Israel molt després de la guerra, en el moment que no va suportar més el següent comentari als carrers de Varsòvia: “Pel que sembla, no van acabar amb tots”. Davant les mostres d’antisemitisme viscudes a Polònia, Grynberg, que havia fet la promesa de no preocupar-se’n i dissimular la seva condició, diu: “Avui trenco per sempre la promesa que vaig fer. Ningú no pot suportar indefinidament una vida que no és la seva. Necessito sentir-me jueu davant d’algú, encara que només sigui un moment”. Una altra dona, diu el llibre, encara ho va suportar menys: “Quan vaig descobrir que hi ha països en què és possible ser jueu sense cridar l’atenció, me’n vaig anar de Polònia”.

El que no convindria que passés és que consideréssim que la història del segle XX —o la de qualsevol època— pot perdre tota ressonància a mesura que passa el temps; malgrat que l’avi de Grynberg, quan sortien els temes de l’Holocaust, sempre deia: “Això ja és història”, com si el passat fos matèria morta.