La literatura anodina de Pilar Rahola al servei de la pàtria

Pilar Rahola passarà a la història de nostre país pel seu compromís polític, oportunista o no, per la seva trajectòria intel·lectual i la seva capacitat per enfilar històries en novel·les, assaigs o periodisme, amb millors o pitjors resultats, i també per l’afany narcisista de protagonisme. Grà­cies al seu do oracular, vol ser la Sibil·la que profetitza l’esdevenidor d’una Catalunya gran i lliure. Aquest imperatiu de ser guardiana de la nostra identitat imaginada i imaginària, interessi o no a la gent, l’ha impulsada ara a escriure una novel·la històrica patriotera, Cornèlius, l’almogàver (Columna).

La novel·la va clarament destinada a un públic incondicional, que participarà de la dedicatòria que encapçala l’obra: felicita aquells que “han lluitat i resistit” perquè “gràcies a ells s’han salvat els mots i ha persistit la nació”. La dedicatòria disposa en contra de continuar amb la lectura, i així ho reforça la inquietant imatge de portada d’un guerrer heroic i èpic extret d’un videojoc, com si un almogàver fos equiparable a l’Hèctor d’Homer i no al que realment van ser, mercenaris sense escrúpols que per allà on passaven provocaven traumes que romanien de generació en generació. Que ho preguntin als nens albanesos a qui encara avui, quan ploren, se’ls espanta dient-los que vindran els catalans.

El protagonista de la novel·la, Cornèlius Papapoulus, recorre totes aquelles latituds, des de Turquia als Balcans. Participa en algunes de les gestes militars més cèlebres dels nostres avantpassats, però sense incidir en el fet que els almogàvers cometien tota mena d’abusos sobre la població civil, i sovint, més que patriotes, eren el pitjor de cada casa al servei de qui pagava millor.

La novel·la no és fallida només pel fet de ser literatura al servei de la pàtria, sinó perquè, més enllà d’endinsar-nos en una passejada per l’Eixample barceloní amb Roger de Llúria i Roger de Flor, Ramon Muntaner, Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort, o per recuperar el record d’un passat gloriós dels segles XIII i XIV, motiu d’orgull nacional, se’ns submergeix en una història d’aventures i batalles anodines i personatges insulsos. Ho són també el descobriment de la follia de l’amor sense vida entre Cornèlius i Garsenda de Torroella i una tirallonga de noms per a major glòria del nostre imaginari nacional, com Ramon Llull, que podrien haver estat al servei de la bona literatura i no d’una narració vulgar. Tot plegat és una llàstima, perquè més enllà de les nostres simpaties o antipaties per Pilar Rahola, a l’autora no li manca talent en el domini dels mots. L’error és posar la seva paraula al servei d’una causa, legítima, que comporta els riscos escriure més al servei de l’èpica gloriosa de la història de Catalunya que al servei de l’art.

Jordi Llovet es referia a les pàgines d’aquest suplement, potser injustament per les comparacions que feia, a la “pobreta literatura catalana”. Sigui o no encertat el diagnòstic, no són menys responsables del pronòstic desfavorable de la nostra literatura, i no és l’única, els membres de jurats i institucions, com en aquest cas del premi Prudenci Bertrana, que premien obres pensant més en les vendes potencials d’un nom mediàtic a tomb d’un tema de moda o d’una causa que no pas per la qualitat del resultat final. Potser els membres del jurat i la mateixa Pilar Rahola haurien d’haver pensat que era una mala idea recuperar per a una segona vida la memòria dels difunts, de la història o de la ficció, per fugir del desencís del present. Creure que rescabalant un moment de la història, èpic i gloriós, i no menys bàrbar i salvatge, d’un poble vençut i necessitat sempre d’aixecar-se de nou per al nous combats i batalles amb el crit almogàver de “Desperta ferro”, confon el patriotisme i la història amb el patrioterisme i la formació de l’esperit nacional.