‘Lliçons d’abisme’, de Mar Bosch: El clima humorístic

Lliçons d’abisme està dedicat a VPJ, i Vicenç Pagès Jordà va escriure al pròleg de L’aigua és això, de David Foster Wallace, dues observacions que ens seran útils per entendre els objectius de Mar Bosch (Girona, 1981) i la direcció empresa en aquest seu primer llibre de contes: que “DFW és autor de les notes a peu de pàgina més maniàtiques, desaforades i retroalimentadores que conec” i que “DFW va saber ensamblar l’autoconsciència irònica amb la ironia autoconscient”. Són dues pràctiques que VPJ no desatenia mai a la seva literatura —un altre entusiasta de DFW, Borja Bagunyà, tampoc: les notes a peu de pàgina d’Els angles morts semblen un recull de contes paral·lel a la novel·la—, com si fossin una manera de simular desafecció o un fals desdeny pel que duia entre mans, o com si només amb l’enginy metaliterari pogués veure amb claredat més enllà de si mateix perquè l’elevada dependència moral del que s’escriu limita i encega.

Es tracta d’unes lliçons que Mar Bosch, voluntàriament, no perd de vista al llarg de Lliçons d’abisme, i de les quals ens avisa des del primer instant: “El llibre es desenvolupa”, diu l’autora al començament, “en dues pistes diferents. Els relats i les notes al peu. Els uns narren les històries principals d’aquest recull (...). Després, a la part inferior de la pàgina, trobareu un altre cos de relats que han pres la forma de comentaris: són producte d’un segon narrador que crea una enorme trama de textos alternatius”. Qui vulgui saber si existeix o no algun vincle entre les dues veus narradores haurà d’esperar l’arribada de l’últim conte, ‘Autoficció’ —nosaltres no ho direm—, però sí que farem constar que el joc proposat per Mar Bosch no dista gens del plantejat molts anys enrere per Cortázar a Rayuela, que proposava llegir o no els capítols que anomenava “prescindibles” de la mateixa manera que l’autora ens deixa triar entre acudir a les notes a peu de pàgina o conformar-nos amb una lectura convencional.

Com passa amb les seves novel·les, el primer que ens atrau de Lliçons d’abisme són els focs artificials de l’enginy verbal de Mar Bosch, i hi ha poques frases que no enlluernin com si escoltéssim una broma absurda —“el fill mort que no va néixer”— molt ben pronun­ciada. I tot seguit ens assalta el clima humorístic —no és inusual que l’humor destil·li amargor perquè la vida i les coses, en el fons, són pesades—, com si la persecució de la seva escriptura fos la multiplicació de les anècdotes prodigioses sense fre ni aturador amb uns resultats no sempre feliços, o com si es lliurés a la incontinència imaginativa sense cap motiu seriós que ho justifiqués i en tingués suficient a riure de la pròpia història narrada —com si la ironia es devorés a si mateixa—, massa vegades a la vora de la simple facècia: és el cas, per exemple, del personatge que construeix una barca al menjador de casa sense tenir en compte que, un cop enllestida, no podrà treure-la per la porta.

Entre l’estirabot, el gag i l’ocurrència més o menys extravagant, com si fossin modalitats d’una imaginació infantil, a Lliçons d’abisme hi trobem les aventures i les desventures de “marits que surten de l’armari, viudetats, orfeneses, derelictes literals i figurats, pèrdues, fracassos, mals d’amor, i ah, sang i fetge!”. “Mal rotllo explicat de bon rotllo”, conclou l’Autora, i el Notalpeuador, que fa el que pot en unes notes que en la majoria d’ocasions pensem que hauríem fet bé d’estalviar-nos-les —la passió lúdica no sempre és sinònim de diversió, també pot avorrir—, respon “Alegria!”, però és com si fos impostada i no es correspongués amb l’alegria narrativa que ens hauria agradat trobar.