Cristina Iglesias a La Pedrera per primer cop: allà on tot fermenta
‘Passatges’ és la primera retrospectiva de l’escultora basca a Barcelona, en què relliga matèria, memòria i mirada
Quant d’impressionable era una noia de vint i pocs anys al Londres del 2003? A la motxilla només hi portava quatre mudes, una guia de la ciutat, una Kodak compacta i un parell de carrets. Les fotos d’aquella escapada primaveral ja es deuen haver esgrogueït. Qui sap on paren. Només recorda flaixos: dormir en un sofà en un pis compartit al barri d’Angel, menjar noodles picants pel carrer, ballar com una mala cosa en un bar a prop de Camden Town, passar una tempesta dins d’una cabina telefònica... N’hi ha un de recurrent: una exposició a Whitechapel. Va trobar-se-la per casualitat, mentre esperava que l’amiga gironina acabés la seva jornada laboral. Va entrar-hi sense saber res ni de la galeria d’art ni de Cristina Iglesias. I en va sortir flipada. D’aquest viatge que el temps ha anat diluint, sempre se n’ha salvat un sostre en suspens, un recorregut laberíntic, unes gelosies enormes i una vegetació tan irreal com claustrofòbica. Potser no va acabar d’entendre les intencions de l’artista, però van plantar-li una llavor.
Han passat més de vint anys i la mateixa noia obre a l’atzar el catàleg de Passatges, la primera exposició de l’escultora Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) a Barcelona, que es pot veure fins a finals de gener a la Fundació Catalunya La Pedrera. “Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se”. Aquest vers del poeta basc Kirmen Uribe encapçala la pàgina. El llegeix en silenci i somriu. Les onze paraules li ressonen com un déjà-vu. I és que Iglesias, amb aquest costum de no incloure la figura humana en les seves obres, el que fa és fer-te’n partícip, que t’hi emmirallis, i que els nostres rius amagats es desbordin. Nosaltres, els que observem i hi interactuem, som els que rebem l’impacte emocional de la seva obra. Queda a les nostres mans el significat que li vulguem donar. “M’interessa la manera com les formes i els materials suggereixen narratives ocultes i generen nous tarannàs a l’hora d’habitar i experimentar l’entorn”, diu Iglesias, que té en l’escultura arquitectònica una gran aliada. És la seva vareta màgica per transformar un espai que, de retruc, també ens embolcalla. I, si ens deixem anar, també ens remou.
La carrera professional d’Iglesias és llarga, internacional i multipremiada. Les seves obres tenen el do d’adaptar-se a qualsevol entorn; per això en aquesta retrospectiva n’hi ha de fa tres dècades i d’altres molt més recents, com l’imponent Bosc mineral (2025), uns troncs petrificats creats especialment per a Passatges. A pesar de tindre procedències diferents, les seues escultures sempre acaben formant un tot que s’acomoda com un guant a les característiques de cada espai. Tant, que semblen fetes a mida. A la sala d’exposicions de La Pedrera dialoguen amb l’arquitectura sensual de Gaudí, de columnes rugoses i sostres nivis que dibuixen motius florals. Aquest bon encaix no hauria de sorprendre gens perquè tots dos creadors beuen de la mateixa font: la natura. I Iglesias, a més a més, ho fa a glopades, inventant-se recorreguts poètics que no només alteren la percepció de l’espai, sinó també la del temps.
Transitant per Passatges, et pots perdre per les gelosies laberíntiques suspeses en l’aire i comprendre com velen i desvelen un lloc o, fins i tot, la manera de pertànyer-hi. També pots interpretar l’habitació vegetal com una cuirassa o com un ofec. O deixar-te seduir per la remor d’una aigua que brolla i que s’escola en una repetició infinita. Mirant l’interior d’una d’aquestes fonts escultòriques visualitzo el riu dels afores del meu poble, just abans de travessar el pont de pedra que ens separa del País Valencià. Per culpa d’un embassament sempre baixa sec, però les roques arrodonides delaten el pas de l’aigua durant milers d’anys. Em ve al cap una escena del curt La gallina (2013), en què el cineasta Manel Raga va immortalitzar aquesta llera pètria i foradada en blanc i negre. M’abandono i sento que tinc ganes de tornar al riu, al meu riu, allà on tot es desborda i fermenta alhora: matèria, memòria i mirada.
Cristina Iglesias. Passatges. Fins al 25 de gener del 2026 a La Pedrera