Avís al premi novell: La repercussió del primer llibre és força digna, però a partir del segon el camí és costerut

Als 35 anys, segons la biologia, les dones embarassades es consideren gestants “d’edat avançada”. Als 35 anys ja en fa cinc que un usuari de la T-Jove ha de pagar la tarifa d’un adult de 50. Als 35 anys Rimbaud, que va escriure el gros de la seva obra entre els 16 i els 20, estava a punt de morir a França després d’haver traficat amb armes a Etiòpia. Quan Millie Bobby Brown tingui 35 anys, en fi, ja en farà 23 del seu debut a Stranger Things. I tanmateix, a la Catalunya literària els 35 són una edat liminar que separa la joventut de la maduresa: ara mateix, algú que escrigui en català amb 35 anys (o menys) és oficial­ment un pàrvul de les lletres, un barbamec de la ploma, una promesa incipient més a prop de la lactància que de l’artritis. El premi Documenta, que aquest any ha guanyat Irene Rubio, acaba de festivar 45 edicions a la recerca del “talent jove”. Amb jove, ho heu endevinat, les bases abracen un màxim de 35 anys. La justícia poètica en aquest cas fa que la història i el palmarès del premi que edita L’Altra funcionin com a aval d’un prestigi merescut.

L’any 2026 el Documenta no serà l’únic premi a l’encalç de la (diguem-ne) joventut. Amb poques setmanes de diferència s’han anunciat dos guardons a obra inèdita de característiques molt similars: La Magrana, en col·laboració amb Òmnium, ha convocat el premi Lo Somni “de narrativa en català per a autores i autors novells”, dotat amb 10.000 euros i lliurat durant la futura Nit de les Lletres Catalanes. D’aquest premi em criden l’atenció tres elements: no té restriccions d’edat —iuvenes dum sumus—, s’hi poden presentar autors debutants o amb un llibre ja publicat, i pren el nom d’una obra que Bernat Metge va escriure amb 53 anys, una edat que al segle XIV no representava exactament la pubescència. L’altre premi l’editarà Edicions 62 i es dirà, més prosaicament, Premi BBVA Sant Joan-Joves Talents, restringit en aquest cas a candidats d’entre 18 i —ça va sans dire— 35 anys, i dotat igualment amb 10.000 euros.

Amb o sense premis, fa temps que la febre pels autors novells és una tendència a l’alça en la indústria editorial. Una part notable del sector, amb criteris menys literaris que mercantils, busca i prioritza “noves veus” tothora, de manera que idear nous premis per a autors debutants és una mena de redundància del sistema, amb un risc afegit que l’enyorat Vicenç Pagès Jordà tenia ben estudiat: amb el primer llibre la recepció i el soroll mediàtic són força dignes, però a partir del segon (i no diguem el tercer) el camí és costerut. La paradoxa és que, en condicions normals, l’obra d’un escriptor és més madura al tercer o quart títol i, en canvi, l’atenció que rep és molt menor. La història és plena de novells que han debutat amb premi i que ara viuen sepultats en l’oblit, potser perquè créixer com a jove promesa genera una pressió innecessària. I perquè, en el fons, el millor trofeu per a algú que comença —amb 35 o amb 50— és poder escriure amb llibertat i sense els cants de sirena de la indústria.