‘Asfalt’, ‘Samuel’, ‘Roni’... atenció al curt!

El curtmetratge és un format expulsat de les sales de cinema i esbandit de les graelles de les televisions generalistes. Per aquesta raó és meritori que 3Cat hagi encarregat una sèrie on els capítols no superen els 18 minuts de durada. Asfalt, així es diu, imposa una altra condició: l’escenari ha de ser un cotxe. No és l’única sèrie de curtmetratges que hi ha a la seva cartera. Juntament amb Arte i RTVE va participar a ...

El curtmetratge és un format expulsat de les sales de cinema i esbandit de les graelles de les televisions generalistes. Per aquesta raó és meritori que 3Cat hagi encarregat una sèrie on els capítols no superen els 18 minuts de durada. Asfalt, així es diu, imposa una altra condició: l’escenari ha de ser un cotxe. No és l’única sèrie de curtmetratges que hi ha a la seva cartera. Juntament amb Arte i RTVE va participar a Samuel (2024), un títol d’Emile Tronche per a Les Valseurs, on també intervé la branca barcelonina de la finesa Pikkukala. Són dibuixos de traç aparentment senzill, però són dotze per segon. Vint episodis de quatre minuts i mostres d’un minut a TikTok. És el diari d’un col·legial i l’única veu de tots els personatges és la seva. Tendresa, humor i música (amb temes diferents segons la llengua de la versió) en una època sense mòbils. Un narració serena, esplèndida.

3cat té al seu catàleg Roni (també a Filmin), de La Productora i TV3, de 2023. Una sèrie d’animació sobre l’art amb guió de Juanjo Sáez, Joan Tomàs i Miquel Grau. Intel·ligent, sarcàstica, combat la sacralització de determinats artistes (Plensa, per exemple) amb una simpàtica irreverència fent servir el seu propi discurs. I fa pedagogia sobre noms més ignorats. Bona aproximació a la història de l’art, amb homenatges que eviten l’afalac acadèmic. 10 capítols de 22 minuts. El primer capítol d’Asfalt és ‘Taxi’ (Menna Fité). Rodar en una cabina i de nit fa que el director busqui en la il·luminació canviant un ham afegit al fet d’esbrinar qui és l’assassí. La conversa entre client i taxista, però, no ens estalvia un bunyol com citar Sartre, de la qual cosa es disculpa prèviament el viatger. Laura Garcia Alonso, a ‘La núvia’, explica que l’amor per la filla redimeix el seu mal pare, un ruïnós delinqüent. Aquesta peça evita les filigranes i el guarniment innecessari. També ho fan altres, com Roger Padilla (’El sopar’) pendent d’explicar, ben explicada, l’anècdota que té el seu cantó rialler. En el cas del matrimoni de Padilla hi ha un impensable, poc edificant, ànim banyeta que alegra el final.

Gemma Ferraté (’Amnèsia’) fa un exercici sobre un tomb argumental i Irene Moray (’Les amigues’), proposa la història d’una reverberació sentimental al cap de 21 anys. David Moragas reivindica, sense estridències, el tiet que sempre ha estat del cantó dels que perden. En l’argumentari del projecte, la productora, Goroka, recorda cineastes que han creat grans escenes dins d’automòbils. Tarantino, Spielberg, George Miller, Jarmusch... Asfalt és una sèrie humil, irregular, però no s’ha de subestimar. És una simpàtica juguesca narrativa amb un bon treball d’actors, la majoria.

A la xarxa es poden trobar exercicis excepcionals del món del curt. Per exemple Ohayo ( Youtube, 2008), treball pòstum de Satoshi Kon. Una història d’un minut, el que triga una noia a despertar-se i, finalment, a estar realment desperta. Pertany a una sèrie que va encarregar la televisió japonesa NHK per disposar de cortinetes. A What Did Jack Do? (17 minuts, Netflix, 2017) podem veure David Lynch interrogant amb severitat un mico assassí. Lynch vol saber, per exemple, si ha estat membre del partit comunista. Igualment peculiar i divertit és l’anunci de nou minuts que Martin Scorsese va rodar per a Freixenet (2007, Youtube). La descoberta parcial d’un guió inèdit de Hitchcock permet a Scorsese recrear escenes inspirades en L’home que sabia massa o Crim perfecte. Al final Scorsese es pregunta si Hitchcock s’hauria enfadat d’haver sabut el que ha fet. Scorsese ignora que centenars de negríssims ocells rodegen l’edifici on és. Al marge de clàssics consagrats, des de Buñuel a Polanski, cal revisar també peces contemporànies com la magnífica dansa d’amor i amistat que retrata Timecode (Juanjo Giménez Peña, 2016, Filmin).