Anna Pacheco: ser amb els altres a la Barcelona turística

El teòric i crític literari Wayne Booth feia una distinció entre l’autor diguem-ne fàctic i el que ell anomenava l’autor implícit. L’autor implícit era una mena d’efecte posterior a la lectura. No tenia gaire a veure amb aquella persona i les seves contradiccions. Així doncs, l’autor implícit d’Oliver Twist no és el senyor ...

El teòric i crític literari Wayne Booth feia una distinció entre l’autor diguem-ne fàctic i el que ell anomenava l’autor implícit. L’autor implícit era una mena d’efecte posterior a la lectura. No tenia gaire a veure amb aquella persona i les seves contradiccions. Així doncs, l’autor implícit d’Oliver Twist no és el senyor Charles Dickens, amb la seva biografia i fets coneguts, sinó, més aviat, la veu i mirada compassives, còmiques i somiadores que sentim al cap un cop hem acabat la lectura.

Anna Pacheco és l’autora de l’assaig Estuve aquí y me acordé de todos nosotros (Anagrama) i va explicar a la presentació del llibre que el seu rostre provocaba una mena de pijo passing. Aquest neologisme feliç serveix per designar l’efecte de ser acceptada, per raons purament físiques, per totes aquelles persones amb diners, poder i influència. Però la pregunta que em sembla interessant és més aviat com seria l’autora implícita d’aquest llibre.

El llibre s’obre amb una imatge que potser ens doni una pista. A la tauleta de casa dels seus pares, Pacheco hi troba ara, a més d’una foto de les vacances que la seva familia es va poder permetre, un exemplar del seu llibre i només durant pocs mesos, el regal de jubilació que va rebre la seva mare. És a dir, hi troba el seu ascens - com a figura literària -, les condicions que el van fer possible i un futur on queda clar que ens hem passat un grapat d’hores perdent el temps a la feina.

Aquesta imatge té ressó en aquest assaig dedicat a les i els treballadors d’hotels turístics d’alta gamma d’una Barcelona on ja no hi ha fora de temporada. L’autora implícita d’aquest assaig navega una tensió: és, d’una banda, una veu autoritzada acadèmicament, molt ben formada en antropologia i de l’altra, una imaginació lliure plena d’innovacions estilístiques. Aquesta tensió és, com totes les tensions, molt productiva i genera efectes ben diferents.

Un d’ells és el de la comèdia. Pacheco en domina el seu art, i és capaç de fer-ne de gruixuda o subtil. Un personatge, memorablement batejat com El Palas, per la seva afició al pàdel, és presentat com la classe de paio que anomena als treballadors “Talent, Amfitrions i Clients Interns”. A la pàgina 50, observa que una reunió sindical va continuar “com si s’hagués trencat la pota d’una taula”. I, en un final ben virtuós, la transcripció literal d’un discurs d’oficina en un sopar de Nadal es llegeix com una lloança inconscient a la servitud.

L’altre és l’estranyament. Hi ha capítols on es descriuen rituals, com el de degustació en entorns de luxe dins les anomenades “experiències” que promouen els hotels, com un fet religiós, incognoscible pels que no professen aquesta fe. I el segon capítol acumula dades de salaris dels treballadors, a l’estil de John Dos Passos, creant perplexitat mitjançant el mer cabdal d’informació real.

De vegades, els efectes de tensió entre les dues veus del llibre provoquen friccions molt creatives. Al sisè capítol, el llibre es torna un original exercici de crítica cinematogràfica i lliga la sèrie de RTVE Paraíso amb el cinisme contemporani del Triangle de la tristesa, del suec Ruben Ostlund.

De vegades, aquests efectes provoquen una certa incomoditat. El capítol dedicat al pobre home pluriempleat, consumidor de brossa cryptobro a Instagram, sembla un exercici de condescendència tàcita i no una mirada del tot justa, no gaire lluny del cineasta Ostlund.

Llavors, com és l’autora implícita d’aquesta obra? Podríem dir que és una veu jugadora, que reparteix cartes i deixa les seves lectores i lectors triar quines n’agafaran. Però, de tant en tant, ens recorda que no n’hi ha tantes per repartir. Així doncs, té força sentit que el llibre acabi amb una imatge de l’apocalipsi que l’autora llegeix, negativament, com una forma d’esperança. Un pot llegir aquest gest, i de pas aquest llibre tens, intel·ligentísim i contemporani, de dues formes: com a petita fuga de la descripció precisa d’un món infernal on res podrà ser millorat o com a utopia d’aquells que no es resignen, malgrat haver estat derrotats. L’autora implícita ens dona l’oportunitat de triar. I caldrà veure si aquesta vegada ho podem fer millor.