Andreu Martín tira d’ofici

Des del 2019 fins avui, Andreu Martín (1949), indiscutible referent de la novel·la negra i policíaca en català de les darreres quatre dècades, ha publicat sis novel·les —set si hi comptem Policies, escrita a quatre mans amb Joan Miquel Capell, excomissari dels Mossos d’Esquadra. No cal dir que no hi ha cap autor al món capaç de mantenir uns es...

Des del 2019 fins avui, Andreu Martín (1949), indiscutible referent de la novel·la negra i policíaca en català de les darreres quatre dècades, ha publicat sis novel·les —set si hi comptem Policies, escrita a quatre mans amb Joan Miquel Capell, excomissari dels Mossos d’Esquadra. No cal dir que no hi ha cap autor al món capaç de mantenir uns estàndards de qualitat, frescor i interès amb aquest ritme estakhanovista, ni tan sols les grans estrelles americanes (pensem en Michael Connelly, per exemple), obligades per contracte a produir sense descans “noves” històries en una dinàmica perversa en què les presumptes demandes del mercat van per sobre dels requisits per escriure bones històries. La llarga i fecunda trajectòria de Martín l’ha dotat d’allò que en diem “ofici”: la capacitat d’oferir per defecte prestacions fiables —una mica com els automatismes que genera qualsevol esportista després de molts anys de pràctica; potser aquell dia, en aquell partit o competició en concret, no tindrà una actuació estel·lar, però salvarà els mobles.

És el que ens trobem en el cas de la darrera novel·la del creador de Flanagan, Allò que només els passa als altres, on tot és correcte, tot flueix i tot és al seu lloc, però demana un lector que prioritzi l’autopista sobre les carreteres secundàries, malgrat el sacrifici dels paisatges i la possibilitat d’alguna sorpresa. Som davant d’una ficció de personatge, on la caracterització i la veu del protagonista constitueixen el veritable nucli: Marc Olvan, un advocat d’ofici de mitjana edat, afronta una crisi vital de les grosses. La seva relació de parella trontolla mentre la seva relació amb l’alcohol deriva en una possessió infernal, i la feina no li dona precisament alegries. Un encàrrec, obtingut per mitjà d’un amic detectiu, que implica vigilar de prop un jutge de qui se sospiten males praxis, podria ajudar-lo a sortir del pou, però a la pràctica l’ensorrarà encara més.

Sens dubte, Martín aconsegueix crear un personatge patètic i ploramiques, un home amb el cor trencat, dipsòman i que cada diumenge va a dinar a casa del seu pare homosexual i la seva parella, malgrat el preu lògic a pagar: que li resulti irritant. Amb tot, el millor que es pot dir de l’Olvan probablement sigui que, a través d’ell, i un cop més, el seu creador demostra que, en temps d’hipervigilància moral, no defuig el risc de representar homes de certa edat que encara cosifiquen la dona i fan comentaris sexuals grollers. L’arquetip cavernícola no ha mort, sembla dir-nos l’escriptor, en una escletxa d’atreviment dins d’uns engranatges força previsibles. A banda d’això, el millor del llibre és la descripció d’alguns secundaris tèrbols —polis corruptes, capos del crim organitzat—, de certs ambients nocturns de teòric entreteniment però amarats de tristor i sordidesa, i la cartografia barcelonina de proximitat. Abundant en diàlegs —el registre de la parla col·loquial està aconseguit— i de ritme solvent, la relació amb l’humor resulta més problemàtica, amb un excés de comentaris que pretenen ser ocurrents i pinzellades forçades de comèdia d’embolics (l’escena del balcó per Cap d’Any).