‘El silenci dels astronautes’: Laia Fàbregas escriu amb cautela i tenuïtat

No hi ha cap aspecte a El silenci dels astronautes, cinquena novel·la de Laia Fàbregas (Barcelona, 1973), guanyadora del XLV premi Joa­not Martorell, que pugui molestar la sensibilitat literària d’un lector mitjà: sap mesclar i alternar de manera continuada i permanent l’estranya malaltia de la Rita, una nena que a l’escola no parla mai i, en canvi, a casa se sent dominada per una xerrameca incontenible, amb els daltabaixos morals i professionals de la seva mare, i no és menys important ...

No hi ha cap aspecte a El silenci dels astronautes, cinquena novel·la de Laia Fàbregas (Barcelona, 1973), guanyadora del XLV premi Joa­not Martorell, que pugui molestar la sensibilitat literària d’un lector mitjà: sap mesclar i alternar de manera continuada i permanent l’estranya malaltia de la Rita, una nena que a l’escola no parla mai i, en canvi, a casa se sent dominada per una xerrameca incontenible, amb els daltabaixos morals i professionals de la seva mare, i no és menys important l’eficàcia del tercer bloc narratiu, una obra de teatre que escriu la mare —perquè la incomprensió no sigui inactiva— sobre les anomalies físiques de la Rita, que acaba dia­logant amb David Vetter, aquell nen nord-americà que John Travolta va interpretar en una pel·lícula i que va passar-se dotze anys vivint en una bombolla de plàstic a causa de les deficiències del seu sistema immunològic: aquí les veus dels professionals sanitaris, psicòlegs i altres metges s’ocupen d’informar els lectors de les peculia­ritats dels nens bombolla, però el que irradia el text són els traumes, els neguits i les pors d’una mare obligada a conviure amb el pes, o el buit vertiginós, d’unes circumstàncies doloroses —també hi ha alguna cosa semblant en la culpa per la pèrdua d’una filla en el cinquè mes de gestació—, no com si fos una víctima, sinó com algú que es posa la màscara de la lucidesa, algú malalt que refusa l’anestèsia i, sense aclucar els ulls davant del monitor, contempla cara a cara la seva pròpia intervenció quirúrgica.

El silenci dels astronautes és un llibre molt valent que manipula amb traça el sentimentalisme, com si seguís el que Edgar Allan Poe va establir a la Filosofia de la composició, que el to preferent amb què s’expressa la bellesa és el de la tristesa, més concretament la melancolia. Laia Fàbregas sembla haver conjurat qualsevol temptació d’incrustar en el text cap mena de referència a la felicitat, com si la matèria grisa i vulgar de la realitat quotidiana s’entossudís a barrar el pas a una mínima espurna d’alegria, però també és cert que aconsegueix que les aventures de la Rita, sola i aïllada en les activitats socials del col·legi, sovint s’acostin a la gràcia de la comèdia. I sens dubte hi haurà lectors que se sentiran seduïts per les peripècies de la resistència que exhibeixen els protagonistes, o que subratllaran frases com aquesta: “que li hagués amagat que la seva germana era morta i que a l’hospital se n’havien desfet de la mateixa manera que es desfan d’un tumor o de qualsevol resta quirúrgica perquè ha­vien mort abans de les vint setmanes de gestació i, per tant, no l’havien ni tan sols considerat prou persona per donar-me’n el cos”.

En la mecànica del llibre, el lector no hi pot trobar res que el disgusti, però també és veritat que hi pot haver qui s’acabi cansant una mica de la prosa tan cautelosa i de l’arquitectura tan tènue de la novel·la, i no seria estrany que potser algú pensés, davant de tanta cautela i tanta tenuïtat, que no costaria gaire abandonar la lectura a la meitat. També podria pensar el contrari, que tampoc costa gaire acabar-la. L’avantatge de la primera opció és que el lector s’estalviaria un “Epíleg” excessivament ensucrat que poc aporta al gruix narratiu de la novel·la. El desavantatge de la segona opció és que es perdria l’oportunitat de conèixer una manera de fer literatura agradablement honesta.