Balanç de l’any lingüístic

No es pot dir que l’any hagi estat bo en matèria de llengua, les poques bones notícies no han pogut eclipsar els embats sistemàtics vinguts des de fronts diversos, i la falta d’unitat no ha col·laborat a bastir discursos que permetin de respondre-hi. És clar que el 2023 no ha estat un bon any, perquè per molt que flipem amb la sardana dels Tyets res no ha impedit la desconstrucció de la política lingüística al País Valencià i les Balears de la mà dels governs de PP i Vox. Tot plegat a les portes d’un any, el 2024, en què s’hauri...

No es pot dir que l’any hagi estat bo en matèria de llengua, les poques bones notícies no han pogut eclipsar els embats sistemàtics vinguts des de fronts diversos, i la falta d’unitat no ha col·laborat a bastir discursos que permetin de respondre-hi. És clar que el 2023 no ha estat un bon any, perquè per molt que flipem amb la sardana dels Tyets res no ha impedit la desconstrucció de la política lingüística al País Valencià i les Balears de la mà dels governs de PP i Vox. Tot plegat a les portes d’un any, el 2024, en què s’haurien de fer públics els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics d’enguany i, per tant, de verificar si la llengua ha emprès de manera definitiva el camí cap a la residualització.

Els parlants hem estat a l’altura, però la política no. Si durant el 2022 va semblar, per un moment, que la llengua congriava consensos com ans solia, amb la posada en marxa del Pacte per la Llengua per part de la Generalitat i la campanya de mesures endegada per l’Ajuntament de Barcelona, el 2023 ha servit per arxivar totes les propostes i eliminar del tot el debat sobre uns projectes tals. La llengua, senzillament, ha desaparegut de l’agenda política catalana, just en el moment en què, arran de les eleccions autonòmiques i municipals, apareixia al primer lloc dels nous governs conservadors.

No es pot dir que no estiguéssim avisats, però bé que hi havia hagut abans governs del PP en zones catalanoparlants i la sang no havia arribat al riu; bé, en Bauzá ho havia intentat, però es va trobar al davant una societat civil fortament organitzada. Ara l’escenari ha canviat: la necessitat del suport de Vox ha dut els populars a assumir com a propi el programa de desmantellament de les polítiques de normalització, que van caient com peces de dòmino: cancel·lació de subvencions, canvis de noms oficials, eliminació del deure de saber la llengua pròpia i oficial, posada en marxa de segregació escolar. I, per descomptat, el menysteniment constant de la utilitat de la llengua i la negació del principi d’unitat emparant normatives alternatives, que no fan sinó minar el sentit de reconeixement col·lectiu i de construcció de comunitat lingüística.

És cert que la política ha dut el català més lluny que mai pel que fa a les institucions espanyoles i europees, d’una banda amb la seva incorporació al Congrés dels Diputats i de l’altra amb la petició de l’oficialitat a Europa. Una de freda i una de calenta, però. La calenta, perquè res ha demostrat, amb l’ús de la traducció simultània al Congrés, que s’hagués d’esdevenir cap apocalipsi pel fet de no convergir tots en la lengua común (un destacat membre del col·lectiu Impulso Ciudadano, Rafael Arenas, deia per X-Twitter: “lo siguiente, los Balcanes”, ignorant, tot sigui dit de passada, que als Balcans, precisament, el que tenen és una llengua comuna); i la freda, perquè a Europa haurem d’esperar qui-sap-lo després que els responsables d’exteriors espanyols presentessin uns informes que es veu que feien pena.

Dèiem, això sí, que els parlants, o els usuaris de la llengua, hem estat a l’altura. La indústria del llibre continua mostrant un dinamisme esperançador malgrat la crisi de distribució que l’ha afectat, i les cites anuals de Sant Jordi i la Setmana del Llibre cada any apunten a sensibles millores en el consum del llibre en català. Al mateix temps, les distribuïdores de cinema ho estan posant una mica més fàcil per veure estrenes en català, les quals solen presentar taquilles que desmenteixen el tòpic de les mateixes distribuïdores que diu que en català la gent no hi va, mentre que la televisió ha recuperat funcions normalitzadores (sobretot entre canalla i jovent) que havia abandonat per incompareixença. I la música en català ha demostrat que pot accedir a gèneres i registres que semblava que li eren vedats.

El parlant, però, no ho pot fer tot, perquè és fals que “el català depèn de tu”. No pot fer gaire si es desincentiva la contractació de personal que t’entengui si t’hi adreces en català, o si es mira a un costat si a la universitat el professor canvia de llengua, o si el metge et fa fora de la consulta si no parles en castellà. Per a tot això és imprescindible el concurs de la política, que com hem vist ha tingut un paper ben galdós al llarg de l’any. Que s’espavilin, perquè l’Enquesta d’Usos Lingüístics no augura res de bo.