Rosalía i l’ecosistema artístic català, dels inicis a ‘Lux’

El talent d’una artista és una suma de capacitats i connexions que encenen, punt per punt, tota la seva complexa galàxia artística. Aquest també és el cas Rosalía (Sant Esteve Sesrovires, 1992), que amb la recent publicació de Lux, el quart àlbum d’estudi de sobres comentat, ha destapat tota una llista d’agraïments de persones incloses en els crèdits. Des de Guy-Manuel de Homem-Christo fins a Daft Punk, Sophie May o Charlotte Gainsbourg. Però, més enllà de la mediatització internacional, si estudiem el pas creatiu de Rosalía a Catalunya, hi ha molts espais i talents que podem rescatar per entendre quines inquietuds han omplert cada fase de la seva vida creativa.

En la seva entrevista amb Mar Vallverdú per a Ràdio Noia, que la porta a una intimitat que ja envejaria la Bella Freud amb el seu Fashion Neurosis, explica que en traslladar-se a Barcelona va viure primer a Sant Andreu i després a Bogatell. Va estudiar al Taller de Músics i a l’ESMUC, sota la direcció de Chiqui de la Línea, maestro també de Maria José Llergo. Probablement a tots els tablaos, de Carmen a Robadors 23, se li recorda com a mínim un cante. Per no parlar de les seves actuacions en el circuit de la mística alternativa, que ara semblen llegendes urbanes, com les del Bar El Alfa o a l’Heliogàbal, abans bressol de la poesia de Gràcia. També sabem que s’afilava les ungles a Dvine Nails, i que si per rodar Vampiros amb Rauw Alejandro va triar el Bar Marsella del Raval, per a Despechá estava al barri de Portitxol, a Mallorca. O que per a la seva última portada a la revista Elle s’entrevistava a la cafeteria Pècora del Poblenou.

Continuem la ruta i arribem al present. El 2023 es va comprar una finca amb palauet modernista incorporat a Manresa, la Casa Morera, obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. Actualment està construint un macroestudi de producció a l’Hospitalet de Llobregat amb la seva empresa familiar, Tresmamis SL, integrada dins de Motomami SL, i l’assessorament del despatx barceloní d’Arquitectura-G, perquè els artistes no hagin de migrar gaire lluny per convertir-se en estrelles. Més localitzacions musicals? Per a la listening party de Lux del dimecres 6 d’octubre, dormia com un angelet sobre un llit de mides celestials a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb un camisola made to measure per Demna, el nou dissenyador de Gucci. Així que si li volen posar un monument o rendibilitzar la informació fent de guia per a l’únic tipus de població que existirà pròximament a les nostres ciutats ―els turistes―, ja se sap per on començar.

Hi ha, per descomptat, localitzacions secretes reservades per als qui hi entenen de cultura nínxol. Per exemple, si us agrada el hip-hop, deveu saber que Rosalía fa un cameo amb Yung Beef i Cecilio G al videoclip de Saturno (Steve Lean Remix) del madrileny Dano, amb qui eren molt amics i a qui cita com a referent amb el seu col·lectiu Ziøntifik. A nivell local, preferia Niño Maldito. La peça va ser rodada davant de la casa del també estrella de l’urban nacional, Khaled de Pxxr Gvng ―“en calle Robadors, enfrente de las putas”―, dada que donava sovint, per si algú hi volia anar a buscar brega. En el mateix vídeo hi surt tota una cronologia del rap català ―que no cantat en català―, com Dj Swet i Mi Amargo, amb qui va col·laborar, aquest cop musicalment, a les cançons Retsu i Love & Leave. “Ens vam conèixer l’any 2013”, recorda Dj Swet, “jo acabava de treure l’àlbum Agoraphobia i freqüentàvem religiosament Robadors 23, on un amic comú, Escandaloso Xpósito, organitzava jams cada dimarts”. En aquell moment muntar un estudi de gravació casolà era qüestió d’enginy i ganes, “recordo que ho vam gravar al pis d’en Juli Giuliani amb un matalàs fent de panell acústic”.

Rosalía, que té més ganes que por de moure’s per circuits alternatius, tenia una trajectòria prèvia en la música local urbana abans de firmar les seves dues col·laboracions estrella amb C. Tangana i el nen emblema de Castefa, Alizzz: Antes de morirme i Llámame más tarde. Totes dues es van gravar al taller mecànic del pare del productor, en un context tan endèmic i català com és l’extraradi del Baix Llobregat, la seva terra. També va donar una de les seves primeres entrevistes al pòdcast, establert al Raval i especialitzat en músiques urbanes, Show Bizness, on va tocar en directe cançons inèdites que anaven del R&B a la bulería i les primeres demos més electròniques amb Raül Refree. Acompanyada de Llorenç Barceló als teclats i Marc López al toque. “Tenir-la cantant en directe davant d’un equip d’amics acostumats a entrevistar rapers ens va impressionar”, explica Daniel Madjody, locutor i periodista. “A part de flamenc, cantava estàndards de jazz i soul, en aquell moment ja se li veia un potencial internacional, però pensàvem que seguiria un camí similar al d’Andrea Motis”.

“Érem molt joves i l’energia fluïa cap a tots els racons”, explica el guitarrista Marc López, amb qui compartia escenaris i també curs a l’ESMUC. “Anàvem a inspirar-nos a tots els concerts. Recordo un vespre que vam sortir meravellats de veure Tuto Fernández, El Pelón, Gema Moneo i Jose de Mode al Tarantos. No teníem por de tirar-nos a la piscina i provar musicalment de tot”. Si ens poséssim a intentar rastrejar totes les pistes que va deixar d’aquell període la nostra enxaneta, en tindríem per omplir uns quants discos de La Marató. A part de la seva col·laboració amb Desigual, Last night was eternal, també va participar al recopilatori Tres guitarras para el autismo (2015), de Kasba Music.

Tot això, vuit anys abans de la seva conegudíssima ―i primera― col·laboració amb Björk per a una altra causa benèfica: aturar les piscifactories a mar obert a Islàndia, amb Oral. Acompanyada d’un videoclip rodat a La Granja de la Ricarda del Prat de Llobregat, sota la direcció dels també catalans Carlota Guerrero i el coreògraf Guillem Fernàndez de laSADCUM. “Em van contactar perquè coneixien el meu treball amb la digitalització dels moviments del cos i buscaven un moviment d’avatar del Tekken”, explica Fernàndez, que també ha treballat amb Gabriela Richardson, Guitarricadelafuente i Meritxell de Soto. “Per mi el repte va ser resoldre les limitacions del videoclip, que tenen temporalitats més curtes i requereixen bregar amb el cronòmetre a l’hora d’entrar en el món poètic de les artistes”.

Un dels trets naturals de Rosalia és envoltar-se dels millors. No es podria discernir si és ella qui tria les col·laboracions o són els col·laboradors que s’enamoren d’ella, però es tracta d’un amor correspost. Si el seu debut, Los Angeles (2017) ―si no comptem el seu disc previ com a vocalista de Kejaleo, des del 2012―, el va coproduir amb Refree, El mal querer (2018) era una feina conjunta amb El Guincho, productor canari de projecció internacional, molt vinculat a Barcelona amb projectes musicals com la banda Coconot, editada pel segell emblema del punk underground barceloní, BCore. Al disc Novo Tropicalismo Errado (2006) ja se sentia el so fresc que anticiparia la seva carrera astral construint pistes.

En el cas de Raül Refree, el culpable del match és també el discret encarregat de moltes de les sinergies que succeeixen a la península en les anades i vingudes del flamenc: el periodista Luis Troquel. “L’any 2014 vaig dirigir Rumba Surreal, un espectacle al Mercat de les Flors d’homenatge a Maruja Garrido, i com que ella va ser musa de Dalí, vaig voler incloure una versió del famós tema de Mecano dedicat al pintor”, contextualitza Troquel. “Diego Ruiz, que aleshores era al Taller de Músics, em va comentar la possibilitat que ho fes Rosalía i la idea em va encantar, n’havia sentit a parlar molt bé”. Aquell dia hi va convidar Refree, que va quedar captivat per una altra de les cançons que va cantar l’artista, una copla dels anys trenta anomenada Ya no te quiero.

A partir d’aquí, es va ancorar aquesta amistat a tres, que va culminar no només en un disc i diversos concerts previs, com el del festival Ornitofest del 2015 a la Sala Apolo, en un vessant més electrònic, sinó també en el fet que Luis Troquel cofirmés la lletra de Bagdad, el següent àlbum, que compta amb la participació de l’arranjador de Joan Albert Amargós i el cor de l’Orfeó Català. “Li va agradar molt tota la idea més religiosa de la cançó: la imatge de les mans juntes resant com si fes palmas per bulerías”, en referència al fraseig original “Que al compás, por bulería / parecía que rezaba / junta la’ palma’ y las separa”. Un cop a l’estudi, “va decidir convertir-la a pop, adaptar la meva lletra a la nova mètrica i afegir una part nova, que fa clara referència al títol que finalment tindria: Bagdad”.

Altres col·laboracions, potser no tan conegudes però també amb estrelles del firmament català, són Or verd, una peça coral publicada pel Taller de Músics, amb Judit Neddermann i Pepe Jiménez. O d’altres, que no n’ha quedat constància més enllà del record, com una versió d’Hablando a solas del cantautor Alessio Arenas en què també va participar Clara Peya. “Durant una època, amb la Clara, anàvem afinant pianos per locals de Barcelona, amb uns concerts itinerants que es deien Pianíssim”, rememora Arenas. “Convidàvem gent que ens agradava i vaig proposar Rosalía, que va triar aquesta cançó meva. Va ser una nit a Gràcia, abans del 2016, segur”.

Hi ha, doncs, una auca secreta de records de músics de tots els circuits, des del més de barri fins al més professionalitzat, que en parlen a favor. Des de Jolly Damper, a qui va enredar per fer un tribut improvisat ―i ara viral― a Frank Ocean, fins a un dels tresors més delicats i desconeguts: la Nana de la Falla, que va versionar a petició de la pianista francesa, resident a Catalunya, Mélodie Gimard. “La col·laboració va sorgir a partir de la meva necessitat de gravar un arranjament que portava temps gestant”, explica la protagonista. “N’hi havia moltes versions líriques, però la transformació consistia a desconstruir-la totalment amb l’ajuda d’una interpretació més flamenca i d’un diàleg entre el piano i la veu que donava molta més llibertat als melismes”.

“No veia una altra veu que la seva per aconseguir aquest equilibri perfecte, juntament amb el violí de Núria Martín”, se sincera Gimbard. “Hi havia molta simbologia: jo havia sofert un avortament recent, i Rosalía, amb la sensibilitat que la caracteritza, va tenir una delicadesa enorme amb l’assumpte. Va entendre immediatament per què aquesta obra havia de sortir a la llum. Va ser tot molt natural. No recordo si vam assajar; crec que vam anar directament a l’estudi a fluir i a cantar-li a aquest nen perquè se n’anés en pau. Em sento honrada d’haver pogut materialitzar aquesta preciositat amb una de les artistes més talentoses i poderoses de la nostra generació. Es va fer sense pressupost, només amb un equip de joves artistes motivats. En aquest moment encara no existia la fama, només l’art”.

Si ens desviem cap al terreny audiovisual, l’ull de Rosalía també ha virat cap al millor talent català. Firmen alguns dels seus videoclips i peces de directe la productora Canadà i el col·lectiu Manson. Per posar uns quants noms propis, directores com Carlota Guerrero, Txema Yeste, Ignasi Monreal, Nicolas Mendes i Bàrbara Farré han compartit universos creatius amb ella. Aquesta última, amb una amistat d’anys i un projecte divertidíssim: el videoclip per la seva primera cançó ―oficial― en llengua nostrada. Farré ens posa en antecedents: “Ens vam trobar per primera vegada una nit de Reis, el 6 de gener, per un projecte que finalment no va sortir, però tot i que podríem haver-nos distanciat, ens va tenir en compte per rodar alguns concerts del disc de Los Angeles i les peces de presentació d’El mal querer”.

“La proposta de rodar el videoclip de F*cking Money Man ens va arribar per una trucada de la seva germana Pili, volien un format totalment diferent”, continua la directora. “La premissa era muntar un concurs televisiu on Rosalía hi anés a fer-se milionària i vam crear el programa sencer! Una hora i mitja on va saltar per totes les proves, amb les reaccions i el públic, que era la meva família, per mantenir la confidencialitat. El que va sortir era del tot real, perquè ella no sabia quines eren les proves i va confiar amb una espontaneïtat total”. Bàrbara Farré es va documentar en un temps rècord de tot l’arxiu televisiu d’aquest tipus de format, es va encarregar de tot l’imaginari visual, i Los Ganglios, per donar-li encara més misticisme local, també van formar part del procés creatiu, juntament amb la icònica estilista Ana Murillas, que es va posar al servei del vestuari.

Que Rosalía pertany a l’star-system internacional més que a la comunitat catalana és un fet que se sap i, per què no, també es celebra des de fa anys. Es vol continuar furgant en quant d’equip de treball local hi ha a les files de la ―de vegades també nostra― artista-enxaneta. Tot un rastre de col·laboradors tant en l’equip creatiu com tècnic que guarden la seva participació amb una aura de misteri. Des de Ferran Echegaray, amic íntim, que surt citat com a conceptualitzador de molts dels seus treballs, o Karen Sauri, que li ha produït un bon gruix dels videoclips des que va començar la seva relació amb Canadà, el 2016, i ha continuat com a tour manager de la gira de Motomami. Treballar bé amb Rosalía promet continuïtat.

Potser totes aquestes referències han ajudat a fer un petit còmput més enllà de les col·laboracions, que amb el seu quart disc, Lux, ara estan més en boca de tothom. Des de la capitana Sílvia Pérez Cruz a la comentadíssima participació de l’Escolania de Montserrat o el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. També hi trobem l’omnipresent enginyer de so David Rodríguez i part de l’equip de mixing, que és també català. O la marca de roba barcelonina Centsdelcel, encarregada del disseny de la samarreta custom que porta en una de les escenes de Berghain. En la investigació darrere del disc hi ha col·laborat Gabriel Ventura, poeta de Granollers i autor d’un assaig recomanadíssim, via editorial Anagrama, El millor dels mons impossibles: Un viatge al multivers del reality shifting (2025).

Qui sap si algun periodista amb ganes d’entrar en espiral farà un monogràfic amb tot el que queda per comentar. Per exemple, podria començar el 2014, quan va ser la veu solista en l’obra final de l’Any Espriu, al Palau de la Música. O quan el 2015 va acompanyar La Fura dels Baus a Singapur. Acabaria amb el seu comissariat del piromusical de La Mercè el 2024, on va estrenar Omega, la col·laboració amb Ralphie Choo. Ja posades de cap en la cultura pop, no podria faltar quan va assistir a una de les funcions de Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla, l’obra de teatre dirigida per Berta Prieto. “Ens va fer molta il·lusió la seva visita”, explica la dramaturga. “No soc molt mitòmana, però entenc que és una persona connectada amb el que passa i em va semblar moníssima. Simplement no connecto amb l’enrenou que es dona a cada gest que fa”. Hi ha qui diria que hi està totalment d’acord, potser fins i tot la mateixa Rosalía.