Per què es va allunyar del públic Victòria dels Àngels?

Si hagués de respondre a la qüestió de què es pot esperar d’una biografia, respondria que, al meu parer, dues coses: la biografia exigeix un objecte d’estudi que hauria de ser atès seriosament, i així mateix proporcionar una línia de reflexió sobre com algú ha emprat el temps de la seva vida: amb quines bases, quins ideals, quines passions, quines dificultats. Què sabia jo de la vida de la soprano Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005) abans de llegir la magnífica biografia del periodista i musicòleg Pep Gorgori? Molt poc, gairebé res. Recordo Carlos Castilla del Pino, en els seus últims anys, advertint-nos als amics el seu desig de tenir de fons la Nana de Falla cantada per Victòria del Àngels en l’hora de la seva mort. S’havien fet amics, encara que la soprano es va mantenir molt retirada els últims anys de la seva vida i amb prou feines acceptava cap mena de vida social. Es va mantenir massa retirada. Per què?

Per conèixer els motius del seu llarg allunyament, cal llegir la biografia de Gorgori, que, per sort, va més enllà dels tòpics coneguts i reconstrueix el seu camí vital i professional. L’èmfasi del llibre pivota, com és lògic, sobre els anys de formació de la cantant, els suports que va tenir al Liceu i el seu aprenentatge musical de la mà de José María Lamaña. Llegint Tot semblava tan senzill —un malenconiós comentari epistolar dirigit als seus pares—, es comprèn l’opinió unànime de col·legues, crítics i empresaris: la seva veu irradiava una humanitat especial i les cançons i els personatges que interpretava resultaven vibrants, anaven directes al cor dels oients. Ara sabem per què: pujava als escenaris de mig món imposant-se al mal de saber-se una dona fràgil i traïda, sovint vorejant la depressió, molt lluny de l’altivesa capritxosa atribuïda a les grans dives de l’òpera.

Pujava als escenaris de mig món imposant-se al mal de saber-se una dona fràgil i traïda, sovint vorejant la depressió

Gorgori no és el primer biògraf de la cantant. El crític musical de referència als anys quaranta, Antonio Fernández Cid, amic i conseller de la soprano, va escriure’n una primera semblança el 1970 d’acord amb els lligams afectius i els puritans cànons de l’època, sense entrar doncs en la tragèdia personal que condicionaria la vida de la soprano. Gorgori, en canvi, ha pogut consultar la documentació dipositada a l’ANC i a la Fundació que porta el nom de la cantant, enriquint notablement la perspectiva biogràfica, tot distingint dues etapes en la seva trajectòria. El punt d’inflexió el situa al voltant del 1958 (la soprano només tenia trenta-cinc anys) amb la mort del seu pare, Bernardo López, conserge de la Universitat de Barcelona des del 1919. Un home que la va impulsar i la va protegir tant com li va ser possible. Va morir sense arribar a jubilar-se de la tasca de conserge i sense poder fer realitat els seus somnis d’un retir al camp, lluny de Barcelona. En tot cas, sense ser el 1958 un any del tot decisiu —després la cantant estrenaria la cantata pòstuma de Manuel de Falla, L’Atlàntida, al Liceu; va actuar a Bayreuth (la Meca del wagnerisme) el 1961 i 1962, i va tenir el seu primer i desitjat fill, Juan Enrique, el 1963, després de diversos avortaments—, es van donar llavors les primeres mostres severes de tristesa i abatiment, i la veritat és que la freqüència de les seves aparicions aniria disminuint fins a gairebé desaparèixer: “El ploro molt i estaria resant per ell tot el dia, perquè aquest és el meu únic consol”, escrivia a la seva mare en reprendre la seva activitat operística, un mes després de la mort del pare. Ella, tan aferrada als seus pares i al paraigua emocional que li havia brindat la vida familiar als seus començaments com a cantant, no es perdonava no haver arribat a temps del seu final, quan precisament el suport patern semblava més imprescindible que mai. El problema de fons era i seria el seu marit, Enrique Magriñá Mir (1924-1984), amb qui es va casar el 1948: l’únic amor de la seva vida. Un home desnortat que no va saber trobar el seu lloc al costat d’una grandíssima artista -entenc que mai no és un lloc fàcil per a un home, però sí ha estat el lloc de tantes dones que han  renunciat al seu destí per afavorir el futur de l’home que estimaven- . A Magriñá li  mancava la formació suficient per gestionar bé la trajectòria professional de la seva dona i  molt aviat lliscaria pel pendent d’una vida paral·lela - altres dones, altres fills, altres distraccions- que van conduir la cantant a contractar els serveis d’una vida agència de detectius per clarificar el que venia intuint des de temps enrere. A partir d’aquí va venir la desfeta, també econòmica en descobrir el desviament que Magriñá havia fet dels seus ingressos al llarg del temps. Una història que s’ha repetit massa sovint i sobre la qual caldria reflexionar. En resum,  no sembla certa la idea que tots teníem que el motiu de la tristesa de la cantant fos el naixement del seu fill Alejandro, el 1968, amb síndrome de Down. No, la seva tristesa s’havia ordit molt abans lligada a un nom fins ara inadvertit.