Les incògnites familiars que planteja Alba Dalmau

Auxiliar de vol, la Paloma Guasch, la protagonista de la nova novel·la d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987), Si una família, disposa de vint-i-quatre hores lliures a Tòquio abans d’emprendre el viatge de tornada a Barcelona, i agraeix que una companya seva, japonesa, li ensenyi els llocs paradigmàtics de la ciutat, els cirerers florits al jardí Koishikawa Korakuen, per exemple, que visitaran juntament amb l’àvia de l’amfitriona, a la joventut una geisha del barri de Gyon. De cop i volta, la Paloma Guasch se sent “com una visitant del futur al Japó d’una altra època”: la caçadora i els texans que duu contrasten amb el quimono de color ivori amb unes papallones brodades del mateix color que porta la companya de feina —també sorprèn aquella peça de vestir, l’obi, que serveix per eliminar la sinuositat del cos— i semblen buscar la confrontació amb el quimono de color safrà amb formes arabesques turqueses de l’àvia —el pentinat com un préssec negre partit per la meitat també l’estranya—; la sobten les lletres japoneses tatuades que li sobresurten de sota la màniga ampla, i que, mirades atentament, més aviat semblen una calcomania. Però són uns altres àmbits, i uns altres costums, i la Paloma Guasch no pot oblidar a quins es deu ella, com ara trucar a casa des d’una cafeteria amb wifi per saber si en Roc, el seu fill de pocs mesos, menja, dorm i etcètera. En retrobar-se amb la companya japonesa, l’àvia ja no hi és —”no m’agradava com ho feia”, li diu—, i llavors li explica de la proliferació d’unes empreses que ofereixen serveis substitutius: s’ha mort l’àvia i l’enyores? Doncs contractes una actriu perquè faci el seu paper durant unes hores.

Aleshores la protagonista de Si una família vol preguntar-li moltes coses —aquesta sofisticació inexpressable la desconcerta—, però se n’està; en canvi, Alba Dalmau fa que Paloma Guasch es plantegi tot el que ens trobem a la novel·la: “Al cap i a la fi, què és normal? Si li expliqués que el pare d’en Roc era un apicultor amb qui vaig passar una nit, que tinc un quasi germà mexicà, que una senyora francesa és l’àvia postissa del meu fill i que la meva ex­enemiga ara és la madrastra del meu fill, segurament pensaria que l’excèntrica soc jo”. Als antípodes de la convencio­nalitat, com si s’hagués proposat demostrar que sortir d’una família, fer-ne una altra i acostumar-se als nous magmes afectius no presenta cap dificultat, Si una família no decep en cap moment, entre altres motius perquè Alba Dalmau no demostra res, tan sols narra com si fos un reclam humorístic i sentimental les incògnites d’una manera distinta de relacionar-se entre els membres d’una tribu acabada de crear. Elimina —però no és així, només ho sembla— tot el que és pensament, malestar, sordidesa, dolor, i es lliura a una grandiosa i gloriosa exaltació de la comicitat, com si a la vida no hi hagués res més, inclús a l’interior d’un geriàtric —Si una família és també una submersió en les profunditats de la vellesa i en l’ombra de la mort—, vist com un territori propici per a la farsa i el vodevil, pel disbarat absurd, pel riure pantagruèlic o pel riure suau i dickensià. Un dels mèrits de la novel·la és que Alba Dalmau, encara que no ho digui mai de manera clara, intenta convèncer els lectors que la vida és una cosa infinitament alegre, feliç i festiva, a pesar que aquí i allà —els passatges són substancials— hi hagi indicis suficients per creure que és conscient que ens menteix o ens enganya —com tots els bons novel·listes—, que una vida feliç és una raresa tan extrema com imaginar-se una família feliç i amb el dret de destruir o falsificar els seus propis records o les seves discòrdies mentre el pas del temps prossegueix, ineluctable.

Els lectors que hagin tingut la perspicàcia de llegir llibres anteriors d’Alba Dalmau, en especial El camí dels esbarzers (2019) i Amor i no (2021), ja saben el que descobriran els que ara gosin internar-se en l’audàcia novel·lesca de Si una família —al cap i a la fi, una altra manera d’entendre la saga com a gènere literari—: que es tracta d’una autora amb el gust de perseverar heroicament en la voluntat de no fallar mai —o poquíssim— en la construcció de les seves ficcions.