La forma de vida catalana a ‘El purgatori del bibliòfil’

“El purgatori del bibliòfil es va publicar originalment el 1920, però podria haver estat escrit ahir a la tarda”, es llegeix a la contracoberta, i, en efecte, qualsevol escriptor de la Catalunya d’ara mateix pot tenir un dia tan dolent com el que viu el protagonista d’aquesta novel·la: ha comprovat que l’excés de zel del corrector d’estil li ha arruïnat la feinada invertida en el text lliurat a l’editorial, i, quan l’única cosa que vol fer és estar sol per pair el disgust, és inevitable coincidir amb un conegut inoportú que s’entossudeix a convèncer-te que el viatge a un petit ­país europeu d’una determinada personalitat del govern no havia sigut una simple estratègia de propaganda personal, sinó un acte de gran transcendència política, una manera d’obtenir categoria entre les grans potències mundials; és més difícil, però, que a aquest escriptor de la Catalunya d’ara mateix, en arribar a casa, es trobi que l’està esperant una visita, el diable, per proposar-li, és clar, una missió endimoniada. Són les primeres peripècies d’El purgatori del bibliòfil, publicada el 1920 per compte propi —la societat docta catalana d’aleshores no devia acceptar-la i s’ha de veure com reaccionarà ara—, una novel·la estranyament agosarada i incisiva, jocosa i hilarant, mordaç, en què Ramon Miquel y Planas (1874-1950), autor també de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928), mescla de manera insolent i descarada la narrativa assagística, la sàtira i la paràbola i, sobretot, la crítica civil i la crítica del gust.

Enemic acèrrim de les regles de Pompeu Fabra —a la novel·la, el Pare Fabrici—, Miquel y Planas es va negar rotundament a aplicar-se-la als seus escrits, convençut que tan sols servia per encarcarar la literatura i allunyar-la de la fecunda vivesa de l’oralitat. Aquesta edició respecta l’ortografia original, i llegir, per exemple, “y’ls fanals, lo mateix que’ls vehícols y les persones que transitaven per l’ampla via ciutadana, s’anaven quedant rerassagats, passant nos­altres pel costat d’ells com una ventada, y submergintho tot momentàniament en el polsós torbellí que axacavem darrera nostre”, fa mal als ulls. No, però, a l’oïda, i no es pot dir de cap manera que la desobediència a la normativa empobreixi o desequilibri la vertiginosa fluïdesa amb què se segueix el periple que emprenen el protagonista i el diable per inspeccionar de prop el funcionament de la cultura catalana, ja sigui a l’Ateneu, en una biblioteca, a la imaginària Analèfia —la zona més ingènua de la novel·la— o, en uns capítols manicomials, a la reunió que presideix el mateix Pare Fabrici. Miquel y Planas denuncia amb contundència l’obstinada mania de domesticar la llengua per part de Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors i l’ideari noucentista, però encara és més fervorós l’atac als disbarats i els absurds de la forma de vida de la política catalana, al malentès del patriotisme, a la pobresa d’esperit dels gestors culturals —ignorants i corruptes—, al xantatge de les subvencions, a la irreprimible tendència cap a la mandra intel·lectual.

Cal precisar quines lectures del passat s’han de seguir prescrivint avui, quins autors haurien de continuar ostentant la condició de clàssics, quins haurien de caure del pedestal i quins han sigut oblidats, com Miquel y Planas i El purgatori del bibliòfil, per la inèrcia i la rutina dels programes i plans d’estudis, per les explicacions ideològiques de la literatura.