Kafka i el metge de poble

Franz Kafka —s’acaba l’any del centenari del seu traspàs— va deixar una gran quantitat de narracions inèdites, moltes de les quals ell no hauria editat mai, o hauria millorat. Les tenim gràcies al seu marmessor, Max Brod, que va guardar-ho tot amb molt de zel... no tant si tenim present que la seva amant, un cop ell va haver mort, s’hi va enriquir a les subhastes de Suïssa. El fet és que Kafka va publicar en vida només set llibrets de narracions —de vegades una de sola, de vegades un recull—, sense que aquest fet el determinés a pensar que eren obres de valor, o que haguessin de ser considerades definitives. A les instruccions que va donar a Brod quedava clar que s’havien de destruir tots els papers inèdits, i que, entre allò que s’havia publicat, calia fer-ne una tria.

Un metge de poble, que ara s’ha tornat a traduir i editar en castellà —Un médico rural. Pequeños relatos, epíleg i traducció de Fernando Moreno Claros (Barcelona, Acantilado, 2024)— és el més rodó dels seus reculls de contes. El va publicar el gran editor Kurt Wolff, l’any 1919, després de dos anys de rebre’n una còpia mecanografiada de l’autor, que ja tenia una certa fama en els medis literaris en llengua alemanya. Sembla que el retard es va deure a la manca d’un paper de qualitat a causa de la guerra, i a la manca, també, del magnífic tipus Tertia Walbaum, que no apareix als ordinadors però és una lletra magnífica, pròxima a una Bodoni. Es va editar en format de quart i grans marges: va ser el llibre de Kafka més ben editat mai. Sempre havia dit que volia que els seus llibres “respiressin”. És la gentilesa d’un malalt dels pulmons.

Kafka, com era habitual, tenia dubtes sobre la qualitat d’aquestes “proses”, però Wolff havia insistit a publicar-les: “Si, com a autor, no li sembla haver aconseguit la meta que s’havia proposat (en aquell recull), això és una cosa que el concerneix a vostè i que es pot entendre des del punt de vista de l’autor. Pel que fa a mi, trobo aquestes proses breus extraordinàriament belles i madures...”. Kafka va acceptar l’oferiment, com hem dit, incloent en una carta a l’editor aquestes paraules: “Allò que el llibre em pugui reportar és una cosa que en aquests moments (llavors Kafka encara treballava com a advocat, amb un bon sou) no m’importa gens ni mica”. Bon senyal.

Entre les 14 narracions incloses en aquest volumet n’hi ha dues de molt destacables: ‘Un metge rural’, que dona títol al llibre, i ‘Els maldecaps d’un pare de família’. D’aquestes dues, la primera és possiblement la més extraordinària de l’autor: un metge de poble és requerit per un malalt, a deu milles de casa seva. Se li ha mort el cavall, però, misteriosament —encara que a Kafka li escau més l’adverbi estranyament—, n’apareixen dos a l’estable de casa seva, de la mà d’un home sinistre. Aquest home comença a grapejar la minyona del metge, el qual inicia el viatge amb molta preocupació pel destí de la noia. Arriba en una casa: de primer, no li sembla que aquell noi que jeu al llit tingui cap mal; després li troba una nafra purulenta, amb cucs esvalotats; la família i més gent despullen el metge i l’ajeuen al costat del malalt (“Despulleu-lo i el malalt es curarà”, canta un cor de criatures; Kafka podia haver ja llegit els Tres contes, de Flaubert, que constava a la seva biblioteca particular, un d’ells narrant la llegenda de sant Julià Hospitalari, que fa el mateix), no arriba a tractar la ferida del malalt, que aquest considera “de naixement”, i el metge se’n va a tota pressa sense vestir-se, havent recollit la roba i el maletí. Puja al cotxe, esperona els cavalls i se’n torna a casa seva, sempre preocupat pel destí de la minyona: “Nu, exposat a la gelada d’aquests temps desventurats, en un cotxe terrenal i cavalls sobrenaturals, jo, un home vell, vaig errant d’un lloc a l’altre”. Tenim sumades la llegenda de sant Julià —un eco de la seva admiració per Flaubert—; el mite del jueu errant —Kafka coneixia bé el Gènesi i sens dubte el mite d’Ahasverus, el jueu sense destí (ahasverus també és un coleòpter, com el Gregor Samsa de La transformació)—, un mite omnipresent al llegendari de la tradició rabínica, més les recurrents estranyeses kafkianes —que estranyen tant els personatges que les viuen com els lectors que les llegeixen als seus llibres—; més el tema de l’assetjament a les dones, que apareix també a dues de les seves novel·les (El procés i El castell), setge més juganer que criminal, i, per fi, la infructuositat de qualsevol viatge, de qualsevol camí. Així es llegeix, per exemple, a la prosa ‘El poble del costat’, que conté el nostre volum d’avui: “El meu avi sempre deia: ‘La vida és sorprenentment curta. Ara, en el record, em sembla tan condensada que jo, per exemple, a penes comprenc com un jove pot decidir-se a cavalcar fins al poble del costat sense témer que el temps d’una vida normal que transcorre plàcidament no doni, ni de molt, per a una cavalcada com aquesta’”.

Parlarem el pròxim diumenge d’'Els maldecaps d’un pare de família’ i de la prodigiosa figura d’Odradek, del mateix llibre.