Manuel Baixauli, en estat pur a ‘Cavall, atleta, ocell’

Aristides ja ha deixat enrere la rebel·lió indolent pròpia de l’adolescència i el poble de la costa valenciana on ha crescut sota la vigilància patidora del seu pare vidu —Alapont, un fuster exhaust de tristesa, que només troba consol en l’exercici meticulós de la seva artesania. S’està a Anglaterra per convertir en realitat la seva vocació de cineasta i es fa amic d’un escultor japonès que “s’identificava per complet amb l’obra de Yasujiro Ozu, a qui elogiava la senzillesa, la claredat, la humilitat de cada presa, la capacitat d’expressar, sense dramatisme, sentiments profunds amb escenes, diàlegs i situacions aparentment banals”.

No és l’única cita cinèfila que Manuel Baixauli (Sueca, 1963) escampa al llarg de Cavall, atleta, ocell per anar informant sobre els fonaments espirituals, lluny de “la vulgaritat que intoxica el món”, que sustenten l’espiral creixent d’alta emoció freda que és aquesta novel·la. La prosa de Manuel Baixauli aconsegueix l’obtenció de les qualitats més grans de la posada en escena segons Andrei Tarkovski, “Duresa, sequedat, calma”, i assoleix també el que demanava Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”: aquesta novel·la, per exemple. Al mateix temps, però, és cert que l’autor pot exasperar qualsevol lector que no disposi d’un sistema nerviós prou resistent per anar assimilant tant de didactisme sobre la creativitat artística, tanta especulació sobre els obstinats monstres particulars que originen l’obra d’art, tanta lliçó essencial sobre la falta de soledat absoluta de l’artista, que només li permet treballar amb una sola part de si mateix.

A Cavall, atleta, ocell, com passava a Ignot, La cinquena planta o L’home manuscrit —i d’aquí pot venir la impressió que es té a vegades d’estar davant d’una experiència repetida—, també es transfigura el real fent-se enigmàtic, com si Manuel Baixauli domestiqués l’inefable i girés refinadament al voltant d’un secret que fascina i està vedat, que se silencia i es manifesta alhora en un joc d’ocultacions i d’humor impalpable. Aconsegueix així que el tret més notori de les seves novel·les sigui l’eficàcia onírica, la reverberació fantasmagòrica que omple cada escena d’una brillantor misteriosa: en un descampat ple de males herbes hi ha escultures de formigó en forma de nas que sembla que inhalin aire i exhumin fum; una arquitecta projecta edificis tan impossibles que poden desplaçar-se geogràficament; i fins i tot hi apareix un artefacte, una mena de Frankestein de fusta, que actua com a àngel custodi d’un dels protagonistes, i que no seria estrany que funcionés a la manera de metàfora del poder protector i redemptor de l’art sobre l’ànima. Tot i així, es comença a llegir Cavall, atleta i ocell i el que es troba és una escena d’arrel costumista: una nit de diumenge un pare espera amb angoixa que el seu fill arribi ­aviat­ a casa després d’haver-se divertit amb els amics. El preocupa que el fill tregui males notes a l’institut, la seva falta de disciplina, que fumi haixix, l’espanta que la temptació de la deriva el venci.

En un principi, pot semblar que Manuel Baixauli busqui crear un marc realista —la relació paternofilial, la vida de barri, la feina de cada dia, el submon extravagant dels ravals—, però de mica en mica es va imposant una atmosfera de faula paranoica, de costums inexplicables, de vertígens morals. De seguida desconcerta la velocitat amb què passen i s’encadenen les anècdotes —n’hi ha de protagonitzades per personatges que provenen d’altres llibres seus—, el continu imparable del transcurs dels anys se sent com un dolor irrevocable, i sorprèn que l’autor prescindeixi d’aquella lentitud necessària per dur la representació argumental pels carrils majestuosos de la versemblança, que no es molesti gens a inventar un temps narratiu propici per fer que els personatges es despleguin damunt l’escenari, que més aviat els presenti com si fossin unes marionetes meditabundes. I si això és així es deu a una de les virtuts de Cavall, atleta, ocell: que no és una novel·la de personatges ni de psicologies, sinó de transformacions, realitzades sobretot gràcies “a les creacions mentals aparentment inútils”, a la reflexió, al “gaudi de l’art”. Manuel Baixauli en estat pur.