Homenatge a l’estudi constant i la saviesa
‘El Príncep i el Monjo’, obra del segle XIII del jueu català Avraham ibn Khasdai, arriba traduïda per Tessa Calders
Deia Umberto Eco que traduir és dir gairebé el mateix. A priori sembla evident, si més no pel que fa a la literatura. Però en el sector privat, la traducció que avui es valora és la que diu exactament el mateix. Ho sé: fa més de deu anys que tradueixo per a empreses, i les queixes que rebo sempre són per traduccions que no són un calc. Això és fruit de la inseguretat que genera al client no dominar l’idioma objectiu i de la por als possibles litigis o perjudicis que es puguin derivar d’un malentès.
Avui dia, aquest és el principal argument que fan servir els traductors tremolencs quan intenten salvaguardar el seu prestigi davant el colós de la intel·ligència artificial generativa: aquestes traduccions no són exactes, la IA s’allunya de l’original, s’inventa dades, afegeix text, n’extreu… En definitiva, la IA diu gairebé el mateix, i amb tots els respectes cap al senyor Eco, ¿no és això el que voleu per al vostre estudiat pla de màrqueting o els pactes de fusió d’empreses, oi?
En fi, és ben curiós que, en un temps en què les màquines són capaces de traduir com tradueixen els humans, els traductors defensin el seu valor dient que són capaços de traduir com màquines. Per tot això és interessant trobar propostes literàries com el primer llibre publicat pel segell editorial de misticismes Tres Portals. El Príncep i el Monjo, obra del segle XIII del jueu català Avraham ibn Khasdai, ens remet a un temps en què la traducció no responia a un interès per llegir el que s’escriu en altres llengües, sinó per extreure les joies de saviesa que han cristal·litzat en textos forans i adaptar-los a la cosmovisió local.
Els dragomans de l’imperi otomà no traduïen les paraules del sultà, sinó la seva paraula. I el rerefons d’aquest llibre és la transmissió al llarg del temps i les cultures de la paraula de Buda. La faula original, escrita en sànscrit al segle VI abans de l’era comuna (a.C.), té diverses traduccions medievals a l’àrab que van adaptar-ne el contingut per impartir saviesa islàmica. A la Corona d’Aragó, Ibn Khasdai tradueix una d’aquestes arabitzacions a l’hebreu, i en fer-ho s’hi llueix. No només canvia els versicles alcorànics per equivalents de la Torà, sinó que afegeix tres capítols de filosofia pròpia.
Aquest rerefons borgesià mareja, però llegint la traducció de Tessa Calders ni hi penses. És un llibre encantador, de lectura plaent, escrit amb la parsimònia d’un temps en què les poques persones que et poden llegir et dedicaven tota la seva atenció. Explica la història de la relació entre un monjo i un príncep que és tancat en una torre pel seu pare hedonista. Al fill no li agrada la farra com al rei, sinó que vol aprendre, i fa cridar un monjo que l’educa mitjançant paràboles, poemes i aforismes de tota mena. Tot plegat, i aquesta segurament és la cullerada jueva, és un homenatge a l’estudi constant i la saviesa.
Repetir les paraules d’un altre, sense tenir en consideració la distància cultural que separa l’orador de l’oient, és el que fa un papagai. I doncs, què és traduir? Traduir és fer que un text estranger sigui rellevant per al teu públic. Tessa Calders no s’ha inventat capítols, però ha afegit un pròleg que contextualitza l’autor i notes al peu que mostren la riquesa intertextual de l’obra.
Tanmateix, Calders reivindica el caràcter nostrat de l’autor assenyalant que en l’hebreu original apareix una paraula en català: papagai. És típic que als texts hebreus de la diàspora apareguin paraules de la cultura hoste, especialment quan el limitat vocabulari bíblic i talmúdic es quedava curt per posar nom a conceptes moderns o locals.
Té sentit que recorregués al català. En hebreu modern, papagai és tuki, paraula recollida de la història de Salomó (1 Reis 10:22). El significat bíblic és incert; sabem només que era un animal exòtic. Però el seu ús per dir papagai es va popularitzar arran de la traducció hebrea de Robinson Crusoe l’any 1862. Per a un jueu del segle XIII, però, aquesta au no tenia apel·latiu. Així, papagai esdevé un xibòlet del pedigrí català d’Ibn Khasdai.
Quan vaig acabar el llibre una tarda de diumenge als jardins del mirador de Montjuïc, com per recordar-me el caràcter aplegadís de la història, vaig sentir una cridòria com un eco del passat: “Papagal! Papagal!” Era la mainada d’una família romanesa, que assenyalava amb gaudi infantil un estol de cotorres barcelonines. Hi ha paraules que travessen el temps i l’espai com agulles, i el fil que estiren esdevé cultura.
El Príncep i el Monjo
Traducció de Tesssa Calders i Artús
Editorial Tres Portals 272 pàgines. 24 euros