Les versions lliures del Lliure

Mira, m’han vingut ganes de fer una nova traducció d’El castell, de Franz Kafka. No, no sé un borrall d’alemany, diria que no sé prou cap llengua per atrevir-me a traduir així directament, però em serviré d’un parell de versions que tinc a casa, una en català i l’altra en castellà, per fer la meva pròpia, que serà del tot nova i original. I, per descomptat, no cal que esmenti quines són, aquestes dues versions, quina importància pot tenir això? Com que traduir tota la novel·la és molt llarg i aquí l’espai escasseja, m’atreveixo almenys amb el primer paràgraf: “Ja fosquejava quan K. va s...

Mira, m’han vingut ganes de fer una nova traducció d’El castell, de Franz Kafka. No, no sé un borrall d’alemany, diria que no sé prou cap llengua per atrevir-me a traduir així directament, però em serviré d’un parell de versions que tinc a casa, una en català i l’altra en castellà, per fer la meva pròpia, que serà del tot nova i original. I, per descomptat, no cal que esmenti quines són, aquestes dues versions, quina importància pot tenir això? Com que traduir tota la novel·la és molt llarg i aquí l’espai escasseja, m’atreveixo almenys amb el primer paràgraf: “Ja fosquejava quan K. va ser a lloc. Un mantell de neu cobria el llogarret. Cap rastre del turó amb el castell, només hi havia broma i foscúria, ni un bri de claror revelava la fortalesa. K. va estar-se una estona llarga al pont de fusta que portava del sender fins al poble amb els ulls alçats cap a una mena de no-res”. Hi ha alguna frase que em grinyola, però segur que un bon corrector sabrà passar-hi el ribot.

Això és més o menys un exemple del que el Teatre Lliure entén per traducció, en tant que és la manera com asseguren els seus gestors de xarxes que s’ha elaborat el text del muntatge de La gavina, de Txékhov, que “no és, en cap cas, una traducció, sinó una reescriptura lliure de l’obra original”, i tot seguit enumeren les traduccions existents de què s’han servit els anomenats “adaptadors” de l’obra (dues de franceses, una del castellà i dues del català). I també expliquen que “Electra l’adaptarà l’Albert Arribas, probablement a partir de les traduccions ja existents en català”. Trobo molt inquietant aquest “probablement”, és una mica com aquella incògnita de qui va matar Sansa, probablement tothom. El millor del cas és que, havent sigut interpel·lats a les xarxes per traductors de debò (Miquel Cabal Guarro, Eloi Creus), no sembla que des del Teatre Lliure lamentin gaire el despropòsit, més aviat el justifiquen.

No cal ni dir que som davant un nou exemple d’aprofitament de la feina dels altres sense retre comptes de res, com s’ha fet altres vegades i, darrerament, com es retreu a la intel·ligència artificial, que poua del coneixement col·lectiu produït fins ara per elaborar textos que semblen originals. I, és clar, sense respondre de cap mena de dret d’autor ni tampoc de fer esment de les fonts consultades, si tenim en compte que aquestes fonts només han estat revelades un cop s’ha demanat aquesta informació a través de les xarxes. Per descomptat qualsevol es pot atrevir a reformular un clàssic i dur-lo dalt l’escenari, però sempre que es parteixi de la premissa òbvia que tens traça en la llengua original i et bases en el clàssic directament; d’altra manera, si és a través d’intermedia­ris, l’únic que fas és endur-te tots els mèrits i ometre els escarrassos que t’han fet la feina bruta, que no és fàcil traduir del rus ni del grec antic.

Tot plegat vindria a ser com clavar una coça al cul a una mare biològica que ha portat una criatura al món per gestació subrogada. El símil no és meu, naturalment, sinó del filòsof Paul B. Preciado al seu llibre Dysphoria mundi, on té un esment per a traductors i (atenció!) els correctors de textos. “La traducción y la corrección de textos son a la industria de la edición lo que la gestación es a la economia de la reproducción heteropatriarcal: el autor (y el editor) és el padre del texto; el traductor es simplemente una madre subrogada, que llevándolo palabra a palabra de una lengua a otra, tiene la responsabilidad de alumbrarlo de nuevo. Como las madres, el traductor limpia, cuida y adecenta, pero el que pone el apellido y el que se lleva la pasta es el editor, metapadre de todos los libros, y solo de rebote, el autor. Visibilizar y reconocer el trabajo de los gestadores-traductores es una tarea urgente”. Sí, és una tasca de reconeixement urgent, perquè consisteix a infantar de nou un text amb una altra pell i una altra veu, i el més sorprenent és que això s’ometi des d’àmbits tan destacats de la gestió cultural, sense un bri de respecte ni consciència de la feina d’altri.

¿Pot tenir alguna mena de passi, apanyar versions d’aquesta manera, remenant d’aquí i allà, canviant coses al gust i produir un text que puguem entendre com una versió lliure? Bé, imagino que si en un institut de secundària volen fer un Cyrano haurem d’entendre que més o menys adaptin l’obra, i el mateix amb un grup de teatre aficionat, que no tothom pot encarar un Hamlet de quatre hores. Però en cap cas ometre, escamotejar o diluir matusserament les fonts que han servit per bastir el text, i menys un teatre d’embalum. Per cert, que no se’m passi: per al fragment kafkià inicial (i que em perdonin tots els traductors del món) m’he basat en la versió clàssica en castellà El castillo, de D. J. Vogelmann, a la col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial, i en català, en el fenomenal El castell de Joan Ferrarons publicat a Club Editor.