La novel·la més entusiàsticament literària de Jordi Coca

És un dels records de la Margalida, la protagonista i narradora de La quietud, la novel·la més entusiàsticament literària de Jordi Coca (Barcelona, 1947), sens dubte situable, dins la seva llarga obra, a l’altura de títols tan majestuosos com L’emperador: devia tenir set o vuit anys, i el pare la du a la casa que tenen a tocar de mar. Obren de bat a bat la porta i totes les finestres, llencen piles de roba, reubiqu...

És un dels records de la Margalida, la protagonista i narradora de La quietud, la novel·la més entusiàsticament literària de Jordi Coca (Barcelona, 1947), sens dubte situable, dins la seva llarga obra, a l’altura de títols tan majestuosos com L’emperador: devia tenir set o vuit anys, i el pare la du a la casa que tenen a tocar de mar. Obren de bat a bat la porta i totes les finestres, llencen piles de roba, reubiquen mobles, fan neteja de papers, i havent acabat, se’n van a dinar a la terrassa d’un hotel situat a la platja: “No se sentia res de res (...), com si la cala fos deshabitada; la mar era calma, el cel s’anava tornant gris i jo observava atentament com s’alteraven els colors: la sorra ja no era daurada, més aviat semblava humida i pesant; la mar s’havia tornat verda i profunda; les casetes blanques que eren a una banda de la cala també es desdibuixaven i començaven a semblar grisoses; els arbres i les mates s’havien fet més foscos, gairebé negres. I era com si tot s’hagués aturat i, tanmateix, encara percebéssim uns petits canvis que es produïen molt lentament”. Tot hi cap dins la perfecció idíl·lica que pare i filla gaudeixen com a innocents, però el món de Jordi Coca no estalvia mai la irrupció de la crueltat: quan arriben a la ciutat, s’assabenten que l’esposa i mare ha mort.

La Margalida és una dona de més de vuitanta anys, nadiua d’una illa mediterrània que s’assembla bastant a Menorca encara que geogràficament i topogràficament no ho acabi sent del tot —a La quietud res no és ben bé el que sembla ser—, que torna a casa seva, a Sant Tomàs, després d’haver viatjat amb “aquesta noia de pell bruna que m’ajuda”, la Celeste, a Taiba, a l’altre extrem de l’illa, per visitar el seu cunyat, i comença a fer el que li ha demanat l’Aina, la neta del Jaume, el germà petit del Miquel, el seu difunt marit. “Faci memòria de tot”, li exigeix l’Aina, i la Margalida accepta el desafiament i comença a explicar-se —i a explicar a la Celeste, al capdavall el seu nom té ressons proustians—, la seva vida amb el Miquel, els anys d’Anglaterra i de Suècia, i els records que guarda del pare, de la iaia, de l’illa, del desconcert de la seva infància i de la lògica de la confusió de la seva joventut, de les improvisades o calculades virulències de la Guerra Civil, dels silencis muts, “que sovint venen de la impotència”, i dels silencis que no necessiten ser dits, els que “enllà dels vels misteriosos ens mostra una nuesa trasbalsadora pel que té d’essencial i no pas perquè alimenti temptacions que sovint són grolleres”.

És un inici tan senzill —un personatge decideix emprendre un viatge per la memòria a la recerca del seu temps perdut— que podria passar desapercebuda l’elaborada estratègia que segueix Coca, i que ell mateix s’encarrega d’il·luminar pàgines endavant, quan la protagonista recorda les lectures teatrals que el seu pare i uns amics feien quan ella era petita i comenta una obra d’Ibsen, John Ga­briel ­Borkman: en alçar-se el teló, una dona que fa ganxet s’aixeca de la cadira, s’acosta a la finestra, separa una mica les cortines, i, desil·lusionada, torna a seure i continua amb la seva rutinària distracció fins que, al cap d’una estona, la minyona entra a la sala, respon que no a la pregunta de la dona que fa ganxet —”Encara no ha arribat l’Erhart?”—, i, en canvi, li comunica que ha arribat una senyora, però que no és la senyora Wilton. Aleshores el pare comenta l’escena i diu que cal tenir en compte que en alçar-se el teló els espectadors no tenen per què saber qui és la senyora que fa ganxet, que no tenen per què saber qui és aquest Erhart que ella esmenta, ni qui és la senyora Wilton —de la mateixa manera que nos­altres ignorem també qui són i quin caràcter tenen l’Aina, el Jaume i el Miquel, la Celeste i la mateixa Margalida—, però en canvi l’interès o la preocupació de la senyora Borkman per l’Erhart sí que ha de ser evident per a tothom. I això és justament l’operació que realitza Jordi Coca des d’un bon principi per crear uns enigmes —què deu haver passat, temps enrere, entre tots els noms que es relacionen amb la Margalida?— amb gairebé no res, amb uns recursos elementals d’alta eficàcia, tal com fan els escriptors en la plenitud de les seves facultats narratives. A La quietud tot és passat, una mena de monòleg sobre el que ja ha esdevingut, com si el motiu que animés la novel·la fos la tematització del passat, tret precisament del que s’esdevindrà en la relació que mantenen la Margalida i la Celeste.