Contra els extraterrestres prolífics

Fa poc llegia un fil d’una noia que es vantava d’haver batut el seu propi rècord: havia escrit el seu últim llibre en quatre dies. Com si això fos un motiu d’orgull i no de vergonya. Com si fos una proesa i no una falta de respecte pel lector. Com si posés de manifest un do extraordinari i no una imbecil·litat extraordinària. Està ple de llibres, recursos i gurus que t’ajuden a escriure una novel·la en pocs dies (set, deu, trenta, noranta). També és veritat que no hi ha cap manual que es tituli ...

Fa poc llegia un fil d’una noia que es vantava d’haver batut el seu propi rècord: havia escrit el seu últim llibre en quatre dies. Com si això fos un motiu d’orgull i no de vergonya. Com si fos una proesa i no una falta de respecte pel lector. Com si posés de manifest un do extraordinari i no una imbecil·litat extraordinària. Està ple de llibres, recursos i gurus que t’ajuden a escriure una novel·la en pocs dies (set, deu, trenta, noranta). També és veritat que no hi ha cap manual que es tituli Com escriure un llibre decent en un any o dos (o deu), perquè no el compraria ningú. Dedicar un any o més a fer una cosa? Tu estàs sonada!

Imaginem-nos un llibre mitjà de dues-centes cinquanta-sis pàgines. Si l’escrius en quatre dies, toca a seixanta-quatre pàgines al dia. Posem que en un dia de vint-i-quatre hores en dorms sis i dues les passes en tasques de manteniment (menjant, pixant, drogant-te per aguantar el ritme, etc.). Això implica que totes i cadascuna de les setze hores que et quedaran escriuràs quatre pàgines. Una pàgina cada quart d’hora. M’agafen nàusees només d’imaginar-m’ho. L’única explicació plausible és que hi hagi un equívoc planetari, és a dir, que aquesta gent m’estiguin parlant de dies venu­sians o mercurials, que duren 5.832 i 1.408 hores terrestres respectivament. Sens dubte, a mi em semblen extraterrestres, ells, i extraterrestres també la seva literatura i els seus lectors. La guerra de les galàxies la tenim a dins de casa.

Escriure un llibre en quatre dies és germà bessó del desig de perdre deu quilos en dues setmanes o aprendre japonès en tres mesos. Són deliris fills de la impaciència i la falta de perseverança, que juraria que són els nous pecats del món (a qui li importen la gola i la luxúria al segle XXI?). Em fa pensar en les criatures de set anys que es frustren perquè els dibuixos els surten macarrònics i les lletres, malgirbades. Si vols dibuixar bé i cal·ligrafiar bé, només et calen hores i hores (i més hores) de pràctica.

La noia del fil podria argumentar (si els conegués) que Simenon va escriure moltes novel·les en set dies, que Sten­dhal va dictar La cartoixa de Parma en cinquanta-dos o que Ishiguro va escriure El que queda del dia en menys de quatre setmanes. I vet aquí un altre dels pecats capitals del món actual: la supèrbia (aquest ja el teníem a la llista clàssica). Perquè si bé és cert que aquests autors van escriure grans llibres en un temps brevíssim, també ho és que creure que tu ets una de les escollides capaç de fer-ho és d’una arrogància vomitiva.

Pensava en tot això avui que he vist que aquesta setmana Adrià Pujol publica O no (Arcàdia), un nou assaig en què parla de les relacions tortuoses i els vasos comunicants (o no) entre llegir, escriure i publicar. Podríem repartir-lo entre els del gremi com un servei públic. Però sospito que els extraterrestres no hi entendrien un borrall. A més, amb aquesta obsessió seva per ser prolífics, no deuen tenir gaire temps de llegir.