Vergonyes estiuenques de Marc Ribas a ‘Cuina com puguis’ de TV3

L’estiu no està fet per mirar la tele. I sort n’hi ha. Aquest any, l’emissora que ha de pensar menys és TVE. Ja no hi ha Eurocopa, que li ha donat una primacia que habitualment no té. I aquest diumenge s’acaba el Tour -la prova on l’administració gràfica d’informació per televisió és més potent-. Però, el 26 de juliol s’inauguren els Jocs Olímpics a la capital francesa. Són 400 hores de televisió fins a l’11 d’agost.

L’estiu televisiu que té una pinta preocupant és el de TV3. Van recollint rampoines del 3Cat, algunes amb la principal complicitat de Marc Ribas. Tard o d’hora penjaran una nova temporada de Joc de Cartes amb variants menors. Sembla estrany que un cuiner com Ribas, que ens va sorprendre amb un Cuines amb molta animositat, pretengui convèncer l’audiència que aquest programa va de gastronomia. El gran moment de Joc de Cartes és quan els cuiners -si és que ho són- ensenyen les votacions que han donat als col·legues. Hi ha el concursant honest que ha posat notes altes perquè així ho creia i qui ha aplicat un immoral vot de càstig per millorar la seva posició final. Un espectacle, ras i curt, d’antropofàgia. Si algun espectador pren la decisió de visitar un dels restaurants del programa serà més perquè li ha caigut simpàtic el seu responsable o li han agradat les cadires que no pas per haver pogut fer-se una idea fonamentada dels atractius de la carta.

Joc de cartes és un programa ja conegut de Ribas, però aquest mes de juliol protagonitza una de les novetats més deplorables de la malaguanyada temporada estiuenca de TV3. Aparenta ser un concurs i es diu Cuina com puguis. Són vuit capítols, tots ja estan penjats a 3Cat. Un cop triat el campió o campiona hi ha un capítol extra on la convidada, que ha d’amargar l’existència als finalistes, és Lorena Castell, guanyadora d’un Masterchef!. No ho sabien fer sense anar-hi a petar.

A cada episodi competeixen dos convidats, no especialment destres en la matèria culinària perquè la suposada gràcia del programa és veure’ls cometent tota mena de pífies i sent humiliats pel presentador. Aquí Ribas no s’estalvia de dir que dos plats són una “merda” en la ridícula persecució d’una gresca infantívola. Ho fa per riure (¿?). Els dos nobles membres del jurat són convidats de pedra, hi són com inhibint-se d’aquesta vergonya. A més, als concursants se’ls fa literalment la guitza. Si no endevinen les preguntes d’en Ribas...se’ls lliguen les mans, els incomoden amb descàrregues elèctriques, etc. No es diu si hi ha un premi econòmic, però espero que la simple participació estigui degudament retribuïda per compensar mínimament els protagonistes d’aquesta estrafolària pallassada sense gràcia.

Una altra novetat és Tens un minut? Aquí no hi ha sorpreses, tampoc de desagradables. Un concurs de preguntes no gaire elevades -sempre n’hi ha una de punyetera- que el concursant captat pels carrers d’una població ha de respondre en un minut. El premi en metàl·lic, òbviament, és discret tractant-se de TV3 i acumulatiu. Un error expulsa del concurs i qui arriba als 50 segons té una darrera prova -veritat o mentida- que dobla o buida la guardiola del concursant. És un conegut recurs per entretenir un espectador que pot provar des de casa si sap les respostes. Entre els concursants hi ha hagut alguna sorprenent ignorància. La jovialitat de la presentadora, Núria Marín, no es marceix passi el que passi. Cada dia es fa a una població diferent, però no hi ha visita turística, i s’han reduït les escenes de la cacera pels carrers de voluntaris a participar-hi. És un programa de poc pressupost que potser lluiria més si no anés darrere d’un altre programa de qüestionari, l’Atrapa’m si pots. Entre l´un i l´altre són més de cent minuts veient fer preguntes. L’espectador pot pensar que se’l prepara per a una prova PISA.

I una comèdia, sense fums i amb bons actors, que agrairà l’audiència més granadeta, Vintage.