Patricio Reig us mira

M’imagino la conversa entre l’artista Patricio Reig i la cambrera que va fitxar a un restaurant de Milà: “Ecco i suoi spaghetti, signore. Buon appetito”. Ell se la mira, sol·lícit. Ella pensa que deu voler formatge ratllat. Però no: vol els seus ulls (tot i que dit així, en un context gastronòmic, fa una mica d’angúnia). Li diu que els vol fotografiar. Que és un fotògraf de reputació internacional. Li mostra el seu treball i no sabem...

M’imagino la conversa entre l’artista Patricio Reig i la cambrera que va fitxar a un restaurant de Milà: “Ecco i suoi spaghetti, signore. Buon appetito”. Ell se la mira, sol·lícit. Ella pensa que deu voler formatge ratllat. Però no: vol els seus ulls (tot i que dit així, en un context gastronòmic, fa una mica d’angúnia). Li diu que els vol fotografiar. Que és un fotògraf de reputació internacional. Li mostra el seu treball i no sabem si ella dubta gaire, però el cas és que la mirada d’aquella bella cambrera milanesa ha quedat immortalitzada en el tríptic que obre l’exposició que he anat a veure a Girona.

Patricio Reig. Anatomia de la mirada és fruit de la col·laboració entre la Fundació Vila Casas i el Centre Cultural La Mercè, que acull la mostra fins poc abans de Sant Joan. Hi veureu ulls que us miren i que no podeu deixar de mirar, sigui de gairell o clavats a la paret que us falca: hi ha mirades de tal categoria que volen espai i temps per tornar de la suspensió on us deixen. Una lliçó d’anatomia metafísica, si existeix alguna cosa semblant: “L’ull té anatomia, però la mirada no”, comentava l’artista. Precisament, perquè no podem obrir la mirada en canal per reportar-la, podem captar el seu desplegar-se, que és físic i reproduïble tècnicament a través de la fotografia i, alhora, és eteri perquè sempre s’escapa, tot i estar lligat indefectiblement als fils invisibles que mou el cervell.

El fotògraf argentí Patricio Reig (San Juan, 1952) és un artista amb una trajectòria a cavall entre la fotografia, la literatura i l’alquímia. I, segons explicava la comissària, Natàlia Chocarro, Reig també té talent per a altres arts, com ara l’escriptura (ha publicat una novel·la), la cal·ligrafia (té un traç bell i intel·ligible, no de metge, sinó d’arquitecte tocat per les muses de la lletra) i també per a la cuina. Entomant els afalacs, l’autor va fer un símil entre la cuina i el procés creatiu de la fotografia: per posar un plat a taula amb ofici, vingué a dir, cal pensar-lo, tenir certs coneixements, anar a mercat. Tenir els ingredients, processar-los, intuir les mescles, disposar-les per excel·lir en boca. Parar taula. I voilà. Com això, la fotografia, que no és un simple disparar, una ràtzia de trets damunt un cos (com en la fotografia de moda), un assalt frenètic a l’instant, efectista però superficial. La fotografia de Reig es mostra com un procés que vol temps —com la pintura— perquè és precisament el temps en contra de l’oblit el que pretén aturar, capturar la intersecció de coordenades que romanen (en diuen aura), el punt on aterra el nucli dur d’allò mirat.

És en aquest sentit que l’artista ha fet créixer una poètica des d’on crea fotografies-objectes que volen una mirada atenta, pacient, “desdoblada”, deia Chocarro: “Quan el fotògraf procedeix a mirar a través dels mecanismes de la càmera, hi ha un ull que mira, se centra, enfoca, i, per fer-ho, l’altre ull està tancat per connectar directament amb l’interior de qui mira”.