La quimera de l’honestedat: Carlo Greppi s’escapa de la dialèctica de la cancel·lació

El clàssic debat sobre si l’apreciació de l’obra s’ha de fer al marge, o no, de l’autor, ha esdevingut central en els darrers temps amb actituds que van des de la segregació absoluta a la cancel·lació exigent, passant per demandes de contextualització i acusacions d’anacronisme. Per sort, l’historiador Carlo Greppi (Torí, 1982) s’escapa d’aquesta dialèctica, ja que personalitat i recerca s’alineen en uns mateixos valors i capteniment, tant en la seva vida quotidiana com en les seves investigacions i en les seves reflexions sobre la disciplina.

Aquesta coherència l’ha portat a impulsar que el Govern italià es disculpi pels bombardeigs contra població civil durant la Guerra Civil espanyola, o a interessar-se per “persones en general absents de l’escenari de la ‘gran Història’ que poden obrir clarianes inèdites sobre el nostre passat”. Precisament, la seva primera aparició a les nostres llibreries va ser amb El hombre que salvó a Primo Levi (traducció de Lara Cortés, Crítica, 2023), on reconstruïa la vida de Lorenzo Perrone (1904-1952), un home just i anònim. I, de fet, també s’anuncia la propera traducció al castellà de Figlia mia (2025), on Greppi rescata de l’oblit la desapareguda argentina filla d’italians Franca Jarach (1957-1976), assassinada per la dictadura militar.

històries que no fan la Història incorpora la necessària pota reflexiva a tota aquesta producció, tot proposant uns usos històrics dirigits a fer professionals més sòlids i, en la mesura del possible, a defensar una història útil per al “manteniment col·lectiu del present”. Servint-se d’un llenguatge proper i de la pròpia experiència investigadora, Greppi rescata la millor tradició (la història feta “amb honestedat i sense manipulacions indegudes” i amb “un coneixement documentat i verificable”) i s’empara en un panteó de grans noms (de Marc Bloch i Eric Hobsbawm a Carlo Ginzburg i Natalie Zemon Davis), on no dubta a incorporar les noves mirades on s’entrecreuen els camins de la ficció i la no-ficció, com ara Jorge Semprún, Antonio Scurati, Javier Cercas o Emmanuel Carrère.

I, sobretot, hi suma una voluntat transformadora. Per a l’italià, “una ciutadania que coneix poc la història —ni el contingut ni el mètode— és tendencialment més manipulable: fins i tot se li pot fer creure que les nacions existeixen per naturalesa”. D’aquí la importància de la tria a l’hora de fer recerca, ja que, volum a volum, construïm també una genealogia pròpia on ens adscrivim com a societat, en funció d’uns valors i d’unes aspiracions compartides. I, en tot aquest procés, l’historiador o historiadora ha d’actuar amb la major honestedat possible, malgrat saber que aquesta sempre tindrà un deix quimèric.

Com escriu a La storia ci salverà (2020) —llibre germà d’aquest—, “no hi ha objectivitat, no hi ha equidistància, en la història. Només hi ha honestedat intel·lectual [...]. El que mou cada persona que mira enrere és el desig d’avançar. A través de la història cridem fort qui som i què volem arribar a ser”. Vistos els titulars de la premsa diària, Greppi és més pertinent que mai.