Ossamenta mal enterrada

Ara fa un mes que morí l’escriptor Guillem Frontera. Sempre va ser amable i generós, envoltat per una atmosfera lúcida no desproveïda d’una subtil duresa potser generacional. Un dia el vaig entrevistar per al documental Vida i mort d’un arquitecte, de Miguel Eek, dedicat a Josep Ferragut, l’assassinat del qual, l’any 1968, ha esdevingut un mite/misteri: a Ferragut el mataren per un assumpte de sexe entre homes, o va ser una vendetta contra un arquitecte municipal honest i conservacionista que emprenyava alguns poderosos? Frontera no ho sabia, però la seva resposta va ser metafòricament exacta: “Potser totes dues respostes siguin certes, i la primera fos una excel·lent excusa per a la segona, com cables que s’embullen sota la taula, que és com sovint passen les coses”.

El 68, l’any que mataren Ferragut, Frontera debutà com a novel·lista amb Els carnissers. Tenia vint-i-tres anys i el seu llibre arribava pocs mesos després d’una altra novel·la important sobre el turisme a Mallorca, 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens. I és que, naturalment, Els carnissers parla del daltabaix que provocà aquella indústria a una societat avorrida de tant assemblar-se cada generació, cada època, cada pobresa fins llavors. Doncs bé, Guillem Frontera ha mort i el meu homenatge ha consistit a rellegir-lo, a la recerca d’allò que en garanteix la perdurabilitat. He començat amb aquella obra escrita ara fa cinquanta-sis anys, i hi he trobat or.

Els carnissers manté vigència absoluta en el retrat que fa de la crisi que obriren els diners nous, el canvi de mà de possessions i diners, i és fàcil reconèixer-hi l’origen de dinàmiques que fa molt poc que s’han exhaurit, si és que mai ho han fet. El llibre té un valor fora mida, no tan sols sociològic, i ja anuncia en el seu autor l’home amb bona pipella per entendre el funcionament del poder, que va ser un assumpte important a l’obra i la vida de Frontera.

Per comprovar que la novel·la segueix viva, vegin: aquests dies, al museu Es Baluard s’hi exhibeix Feliços els fills dels temps intranscendents, una instal·lació de ­Lluís Vecina Rufiandis comissariada per Marta Marín-Dòmine entorn de Joan Andreu Puig Farran, qui va ser fotògraf de guerra a la Mallorca dels anys trenta i després tornà a l’illa per esdevenir fotògraf de postals turístiques als mateixos paisatges. La troballa és d’una riquesa de lectures evident, però ara m’importa la ressonància amb el món de què venia Frontera, el que retratà a Els carnissers: la guerra com a silenci pesant i el turisme com a falsa revolució plebea. Els vincles són tan forts que gairebé resulta anecdòtic afegir que la comissària esmenta la novel·la al seu text d’acompanyament.

A l’edició de 2016 engirgolada per Club Editor, Frontera hi deia que rellegir-se havia estat com recuperar “fotografies de darreries dels seixanta”. El que passa, però, tant a l’exposicó de Vecina com a la novel·la, és que aquelles fotografies semblen idíl·liques però amaguen ossamenta mal enterrada i olor a diners esquitxats de suor i sang.