‘La conformista’, d’Alba Dedeu: Anodins i alegrets

Ara que el gros de les noves veus de la literatura catalana campaneja entre la narrativa del jo guapo (soc mare, o pare, o jove, tinc picor, viatjo, fornico molt, o prou poc), entre la volada fraseològica (títols que aviat seran paràgrafs, més imatges que no pas idees, delit per la prosòdia sovint indocumentada) i la ficció pròpia dels llegits (revisitació de gèneres, homenatges o impugnacions de la tradició, un gust pels personatges emblemàtics), arriba ...

Ara que el gros de les noves veus de la literatura catalana campaneja entre la narrativa del jo guapo (soc mare, o pare, o jove, tinc picor, viatjo, fornico molt, o prou poc), entre la volada fraseològica (títols que aviat seran paràgrafs, més imatges que no pas idees, delit per la prosòdia sovint indocumentada) i la ficció pròpia dels llegits (revisitació de gèneres, homenatges o impugnacions de la tradició, un gust pels personatges emblemàtics), arriba Alba Dedeu amb La conformista, una novel·la curta que es capbussa en la banalitat de tantes vides ordinàries, una aposta que sembla d’una altra època —o més pròpia d’un marc mental lleugerament agé—, una singularitat que podria ben ser el revers urbà del costumisme ruraloide del XIX o, dit d’una altra manera, una actua­lització intel·ligent dels quadres socials i familiars en època de canvis.

Alba Dedeu és una traductora amb un bagatge notable i una escriptora camí de consolidar-se. En la segona accepció, es va donar a conèixer amb Gats al parc, premi Mercè Rodoreda de contes l’any 2010 i premi Crítica Serra d’Or l’any 2012. En aquests relats ja s’hi intuïa una marca de la casa, ço és la descripció minuciosa de quotidianitats més aviat grises o, per ser més exactes, la insinuació que darrere de la més absoluta normalitat s’amaguen la violència, el desig —la sensació que tot plegat s’aguanta per la mínima. Amb el segon llibre de contes, L’estiu no s’acaba mai (2012), va fer un pas més en la jugada per les escenes en què a l’atmosfera, i a primer cop d’ull, no hi passa res d’extraordinari, però a dins dels personatges s’hi couen tot de contradiccions i malestars, a rebuf d’un present, d’un món que, segons el vent, els esclafa.

La periodista i escriptora Anna Ballbona va dir, encertadament, que si Alba Dedeu fos cineasta La conformista seria com una pel·lícula d’Aki Kaurismaki. Per als qui no el coneguin, fa un cinema auster, poblat de persones corrents que fan coses corrents en ambients adotzenats. Hi afegiríem la producció de Ken Loach, llevant-ne, però, el vernís humorístic. És a dir, tot recreant la vida d’uns antiherois —d’una antiheroïna, per al cas que ens ocupa—, Alba Dedeu cus un retrat meritòriament sec d’una peripècia, la de l’Eva, que regenta un negoci de pollastres a l’ast amb el seu home. Amb un ull sociològic ben calibrat, l’autora fa viure i pensar una protagonista tirant a conservadora —un altre mèrit— que existeix, i s’adapta, a la mercè dels vaivens terrenals. L’embaràs i la criança, les crisis successives amb el marit, les papallones d’altres vides imaginades, la guerra soterrada de totes les famílies extenses.

S’ha de dir, per exemple, que el fil mental de l’Eva (presentat en quadres successius que són cascades i es resolen en escenes d’una trivialitat fada) és d’un psicologisme interessantíssim. Dedeu brilla quan recrea els pensaments atribolats d’una mare primerenca, d’una gelosa fràgil, d’una dona que no entén les pròpies filles o que mira de canalitzar el desig, anguniada per les penjarelles de l’envelliment prematur de la classe obrera, l’esvoranc que separa qui som de qui voldríem ser. També s’ha de dir que la prosa de vegades és una mica massa gerúndica, que les frases s’allargassen, però Dedeu sap garfir el lector amb esporàdiques dosis llamineres, quasi morboses, com qui deixa caramels pel camí. El gir final és de bona novel·lista.