Pilar Aymerich: la memòria és un arxiu fotogràfic

“Jo vaig a fer-me un te. Vols un te d’aquests de fruites, un roibos?”, pregunta Pilar Aymerich. Som a finals de novembre i el fred tot just es deixa entreveure després d’una tardor sense tardor, eixuta i calorosa. Acabem de saludar-nos al rebedor de la seva casa-estudi, un principal modernista de Gran de Gràcia de sostres alts i terres hidràulics, i hem travessat una habitació amb llum natural per un costat i uns quants flaixos per l’altre fins a endinsar-nos al laboratori.

En aquesta petita cambra fosca amb l’esp...

“Jo vaig a fer-me un te. Vols un te d’aquests de fruites, un roibos?”, pregunta Pilar Aymerich. Som a finals de novembre i el fred tot just es deixa entreveure després d’una tardor sense tardor, eixuta i calorosa. Acabem de saludar-nos al rebedor de la seva casa-estudi, un principal modernista de Gran de Gràcia de sostres alts i terres hidràulics, i hem travessat una habitació amb llum natural per un costat i uns quants flaixos per l’altre fins a endinsar-nos al laboratori.

En aquesta petita cambra fosca amb l’espai mesurat al mil·límetre, Pilar Aymerich guarda en un moble-arxivador les fotografies que ha anat ampliant al llarg dels anys. Uns calaixos de cartró de color blau, vermell i negre s’organitzen amb etiquetes: retrats, transició, feminisme, teatre, cementiris, gats... però també noms propis. “Aquests són els calaixos, diguéssim, individuals. Aquí hi tinc tots els meus amics”, explica Aymerich assenyalant diferents arxivadors, “tinc l’Ovidi Montllor, la Maria Aurèlia Capmany, el Fabià Puigserver, la Montserrat Roig... La fotografia és com un acte de possessió, llavors en certa manera encara els tinc amb mi, no han desaparegut”. Els temes i personatges dels calaixos són els que han marcat la seva trajectòria com a fotògrafa, però també la seva vida. I són, també, les línies que travessen La Barcelona de Pilar Aymerich (Comanegra, 2023). Aymerich, reticent a escriure les seves memòries, ha preferit publicar un llibre de fotografies, el més complet que s’ha editat mai de la seva obra, amb peus de foto i comentaris extensos que recullen anècdotes i el que passava rere i davant la càmera.

Al moble-arxivador Roig, per exemple, hi té dos calaixos plens a vesar. Pilar Aymerich i Montserrat Roig es van conèixer el 1962 a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, un focus de resistència cultural antifranquista, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. Nascudes a principis dels quaranta, les dues van cursar-hi estudis de teatre després d’haver passat pel col·legi de monges en una època on casar-se i tenir fills era l’únic que s’esperava de les dones. “L’època ens ofegava. Totes dues vam entrar-hi pel mateix motiu: volíem treure’ns la grisor de sobre i buscar alguna cosa per viure”. A l’Adrià Gual, Aymerich no només hi trobarà una formació humanística i teatral que marcarà la seva obra, també aquella companya amb qui acabarà formant el tàndem més llegendari del periodisme català.

“La Montserrat va donar veu a tota la cultura amagada d’aquella època”, em diu la Pilar. I si Roig hi va donar veu, Aymerich hi va posar rostre. Parlem de Josep Maria Benet i Jornet, que tenia tota la seva obra en un calaix, de Mercè Rodoreda o Tísner, que tot just acabaven d’arribar de l’exili, de Josep-Lluís Marfany, que va marxar a fer de lector a Anglaterra, d’Ovidi Montllor, que no podia cantar perquè li prohibien totes les cantades, de Lola Anglada, que vivia a Tiana en l’exili interior... “Gent que el públic general no sabia qui eren”, m’explica tot obrint un dels calaixos. “Veus, aquí hi ha l’Ovidi Montllor, que també en tinc moltes fotos perquè era amic i li havia fet portades de discos”; molt delicadament va passant les primeres fotografies que li va fer, fins que arriba a l’icònic retrat del cantant traient fum pel nas que apareix a la portada del disc Un entre tants. “Quan pujava dalt d’un escenari, era això”, assenyala la imatge, “una fera ferotge, combatiu, polític”.

“Transició. Vintage”. Obrim un altre calaix amb còpies d’època i de seguida ens endinsem als carrers de Barcelona dels anys setanta, efervescents, àvids de mobilitzacions i esperances. “Per fer aquesta fotografia”, m’ensenya la de la protesta dels obrers de la construcció del 1976, “vaig arribar a primera hora de la tarda a la plaça Sant Jaume, que ja estava plena, i vaig preguntar: “Compañeros, ¿por dónde vais a pasar?”. Em van respondre: “¡Vamos a bajar por la calle Ferran!”. Llavors vaig anar carrer Ferran avall, vaig veure les botigues modernistes i vaig tenir clar que el que volia ensenyar era la lluita de la Barcelona obrera amb el modernisme”. Aquesta foto no es va acabar publicant, però. “No, finalment la revista Triunfo va publicar un pla general on no es veien les cares perquè jo, sense ser-ne conscient, havia retratat els líders sindicals en la clandestinitat. Anys més tard, mirant les fulles de contacte dels rodets de les manifestacions del meu arxiu, em vaig adonar que sempre que es veia la cara d’una persona la tapava amb una ratlleta negra. Tenia por que la policia vingués a escorcollar el meu estudi i no volia que detinguessin ningú per les meves fotos”.

Les primeres mobilitzacions que va fotografiar Aymerich van ser a Londres, on va anar a petar en acabar els estudis de teatre, l’any 1965. Era el moment de les grans manifestacions contra la guerra del Vietnam, dels Beatles, els Black Panters, Malcom X, Angela Davis, els happenings de Carnaby Street, i Aymerich, desitjosa d’immortalitzar aquella ciutat viva, decideix fer-se fotògrafa i abandonar la idea de la direcció teatral. Demana al seu pare que li enviï la càmera familiar, una Voigtländer, amb què farà les primeres passes. Més tard, escriurà al seu oncle Xavier Tarragó, fotògraf del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya exiliat a França i heroi llunyà d’Aymerich. “Va ser una crida de socors, l’única taula de salvació que vaig tenir per continuar en el món de la fotografia”. L’oncle, que tenia un estudi de fotografia a Montrichard i era conegut a tota la comarca pel color suau de les seves fotografies, li ensenyarà l’ofici.

Tornem al calaix de la Transició. “Amb la mort de Franco, comença el carrer. Cada dia hi sortíem, érem testimonis de l’explosió d’una ciutat, i per primera vegada es veien fotografies de gent que volia canviar les coses. Hi havia molt moviment, era tota la societat civil demanant drets, perquè drets no n’havíem tingut ni un”. Moltes vegades ella participava en les manifestacions com una ciutadana més. “Fins i tot, és clar, en aquell moment el feminisme emergia a partir de les Jornades Catalanes de la Dona, però hi havia molts pocs fotògrafs parant-hi atenció. Com que estava dintre del moviment, tinc documentat tot el que passava en el món del feminisme d’aquella època”.

En aquestes primeres manifestacions feministes, Aymerich dispararà algunes de les fotografies més icòniques de la seva trajectòria. Des de la fotografia de la pancarta «Jo també sóc adúltera» de la manifestació pel cas de María Ángeles Muñoz, acusada pel seu exmarit d’adulteri, fins a la de les dues dones baixant per Rambla de Catalunya entrellaçades fent el signe de les dues mans en forma de vagina, o la fotografia de la manifestació en protesta per la violació i mort d’Antonia España. En aquesta imatge es veu l’encapçalament de la protesta passant per la Gran Via de les Corts Catalanes, just davant del cine Comèdia, on es projectava una pel·lícula del destape, gènere aparegut amb la supressió de la censura franquista que es caracteritzava per despullar les dones davant la pantalla amb arguments delirants i denigrants. “Vaig veure de lluny com avançaven per la Gran Via i em vaig situar per poder fotografiar-les quan passessin per davant de l’anunci del cinema. Volia mostrar el contrast de les dues realitats: les dones violades i el missatge feixista que encara sobrevivia”.

El domini de l’espai en les instantànies de carrer d’Aymerich són herència de la direcció teatral que no va acabar exercint, però que travessa d’una manera o altra el seu arxiu. “En realitat, el que busco és un escenari que defineixi una situació o un personatge”. A vegades, l’herència del teatre s’infiltra en les fotografies d’Aymerich per altres racons. “He fet tots els papers de l’auca perquè el personatge que estic retratant se senti còmode”, confessa.

Li demano que obri algun dels calaixos de retrats que té ordenats alfabèticament. De seguida estira l’arxivador de la P i en surt una ampliació d’època del famós retrat de Josep Pla al mas de Llofriu. “La Montserrat Roig el va entrevistar per a la revista Destino, i en acabat em va trucar molt enfadada. Es veu que al final de l’entrevista li va demanar consell, ja que ella estava començant a escriure, i Pla se la va mirar de dalt a baix i li va dir: ‘Nena, amb aquestes cames que vostè té no cal que escrigui’. La Montserrat, a més, em va dir que ell no es volia deixar fotografiar, que jo mateixa, que ho provés si volia. I em vaig dir, ‘doncs me’n vaig al mas a veure què passa’. Només arribar surt la masovera, que em pregunta si porto els llibres i li dic que sí. ‘El senyor Pla l’està esperant, pugi’. Així que entro fins al primer pis i me’l trobo amb el cigarret penjant, el guardapols i la boina. És clar, com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia no n’esperava, de fotos. I quan em va veure li vaig dir: ‘Senyor Pla, soc una admiradora seva, li podria fer unes fotografies?’. Em va dir que sí i el vaig retratar al balancí, a la taula a tocar de la llar de foc... fins que em va preguntar: ‘Que portes els llibres?’. I jo: ‘Sí, senyor Pla, els tinc al cotxe’. Llavors vaig sortir i ja no vaig tornar”.

El Paquito, un dels gats amb qui conviu la fotògrafa, es passeja curiós per davant nostre. A Pilar Aymerich se li ha atribuït més d’una vegada una mirada felina: sigil·losa, pacient, discreta. La seva càmera ha estat testimoni del despertar d’un país oprimit, d’una cultura a l’ombra, d’uns anhels compartits. Tanca tots els calaixos: “A mesura que passen els anys aquest arxiu està cada cop més ple de personatges estimats i admirats. A vegades miro les còpies de contacte i veig una foto que no he ampliat mai. Aleshores em tanco al laboratori i amb la llum vermella i música els faig sortir de la foscor”.