‘Torturades’, de Gemma Pasqual: Noies de porcellana

Elna és un nom bonic. No obstant això, si les catalanes que es diuen així han augmentat exponencialment fins a representar més del 3% de les nenes nascudes cada any, és també per les ressonàncies del nom. La història de la infermera suïs­sa Elisabeth Eidenbenz i la seva maternitat d’Elna, al Rosselló, on entre 1939 i 1944 va acollir 600 nadons de refugiades republicanes o perseguides pel nazisme, és colpidora. I s’ha divulgat amb èxit des que, el 2005, l’escriptora Assumpta Montellà en va fer un llib...

Elna és un nom bonic. No obstant això, si les catalanes que es diuen així han augmentat exponencialment fins a representar més del 3% de les nenes nascudes cada any, és també per les ressonàncies del nom. La història de la infermera suïs­sa Elisabeth Eidenbenz i la seva maternitat d’Elna, al Rosselló, on entre 1939 i 1944 va acollir 600 nadons de refugiades republicanes o perseguides pel nazisme, és colpidora. I s’ha divulgat amb èxit des que, el 2005, l’escriptora Assumpta Montellà en va fer un llibre, TV3 se’n va fer ampli ressò (documental i pel·lícula inclosos) i el 2013 l’Ajuntament francès va obrir un museu al château d’En Bardou, que ara necessita una rehabilitació. Menys conegudes són les acusacions de plagi o poc rigor històric que pesen sobre Montellà per part d’historiadors d’ofici i prestigi.

Tot això ve a tomb de Torturades, on l’escriptora Gemma Pasqual (Almoines, 1967) aplega —amb efectiva voluntat divulgativa i de denúncia i memòria democràtica, però amb molts dubtes de plantejament històric— els testimonis del terror de 22 dones torturades o vexades, entre 1941 i 2019, a la prefectura superior de policia de Barcelona, a Via Laietana, 43. Nines de drap: així és com es van sentir moltes d’elles en ser maltractades. I nines de drap les anomena Pasqual amb una expressió manllevada de la militant independentista Carme Travesset, quan descriu la seva tercera detenció a Via Laietana, l’octubre del 1975, on va ser apallissada mentre la mantenien suspesa entre dues taules per una barra de ferro entre les cames i els braços. Esgarrifa el seu testimoni com esgarrifen tots: de les comunistes Soledad Real, Victòria Pujolar, Tomasa Cuevas, Maria Rosa Borràs i Manola Rodríguez, a la independentista Núria Cadenas, passant per Pilar Rebaque, Maribel Ferrándiz, Carmen González o les germanes Eva i Blanca Serra, entre d’altres.

‘Torturades’ està al servei d’un relat efectista però simplista. Ben escrit, però mancat de contextualització articulada i d’aparell crític solvent, que el desordenat glossari final no supleix

Queda ben clar que a les dones se les tortura amb l’afegit, físic i psicològic, del terror sexual i amb l’objectiu d’infligir una victimització en clau de gènere. Que això se situï amb un pròleg de l’advocada Carla Vall protagonitzat per un home és anecdòtic. És efectista i té força el capítol dedicat conjuntament a Cadenas, que va passar per la comissaria de Via Laietana el 1988, i la seva mare Teresa Alabèrnia, interrogada durant tres dies a les mateixes dependències el 1969. Però justament aquest és el taló d’Aquiles d’un llibre que, com confessa Pasqual, té el seu origen en un programa FAQS de TV3, el 2021, en què es va entrevistar Blanca Serra, i en un article posterior de l’autora a Vilaweb.

Ras i curt: colpidors i sempre denunciables en clau de memòria democràtica, de justícia reparativa i de defensa dels drets humans, no són equiparables en un relat històric rigorós els testimonis de torturades sota el franquisme amb els de qui han patit tortures o maltractaments policials en democràcia (paradoxalment, més greus moralment i jurídica). Pasqual ho fa al seu llibre, gairebé al 50% (tot i que el pes específic de cada meitat es decanta sol i cau pel propi pes dels testimonis de les víctimes del franquisme). Torturades està al servei d’un relat efectista però simplista. Ben escrit, però mancat de contextualització articulada i d’aparell crític solvent, que el desordenat glossari final no supleix. Les nines de drap esdevenen noies de porcellana, fràgils d’esmicolar, si s’usen per propiciar un relat que equipara la llarga nit del franquisme amb la batalla d’Urquinaona del 2019, amb la qual s’obre el llibre. El seu èxit és alhora un flac favor a la memòria històrica de Via Laietana, 43. A aquest pas —per culpa de l’Estat, que quedi clar— trigarem a disposar de la comissaria com a espai de memòria. Mentrestant, preservem Elna.