La porcella i el Benjamin

Cansat i amb els peus en remull, avui passo el dia llegint per primer cop Un hivern a Mallorca, el llibre que George Sand dedicà a glossar la bellesa del paisatge illenc i la grotesca antipatia dels seus indígenes. Quin error, haver-me torbat tant a fer-ho: n’hi ha per riure fins dislocar-se el barram! A més, Edicions de 1984 el té publicat amb traducció i pròleg excel·lents d’Antoni-Lluc Ferrer. Així fa gust que et menyspreï una francesa (gran paüra de les virilitats universals).

Com tot text molt conegut per...

Cansat i amb els peus en remull, avui passo el dia llegint per primer cop Un hivern a Mallorca, el llibre que George Sand dedicà a glossar la bellesa del paisatge illenc i la grotesca antipatia dels seus indígenes. Quin error, haver-me torbat tant a fer-ho: n’hi ha per riure fins dislocar-se el barram! A més, Edicions de 1984 el té publicat amb traducció i pròleg excel·lents d’Antoni-Lluc Ferrer. Així fa gust que et menyspreï una francesa (gran paüra de les virilitats universals).

Com tot text molt conegut però a penes llegit, Un hivern a Mallorca confirma les expectatives prèvies en la mateixa mesura que les desmenteix. Literàriament és millor del que em pensava, i més descarat, amb el seu xovinisme salvatge, les seves pinzellades romàntiques i una riquesa descriptiva que vampiritza mirades d’altri sense vergonya. I tot i les inexactituds que Ferrer assenyala amb contundència, certes dolenties sonen versemblants: quan acusa els nostres avantpassats de suspicaços, conservadors, ganduls o poc il·lustrats, jo m’ho puc arribar a creure.

Ara bé, qualsevol que es refiï a cegues d’aquest testimoni arribarà a la conclusió que Mallorca constitueix una excepció aliena a tota lògica historicocultural europea... Francament, crec que no n’hi ha per tant. El que passa és que a l’autora se li escapen massa matisos d’allò amb què topa.

Mireu, si no, la incredulitat que Sand experimenta davant el lloc preeminent que els autòctons concedeixen al porc. Res els importa més que aquest animal d’anques sensuals, a qui dispensen un tracte molt més exquisit que als estrangers... Indignada, l’escriptora arriba a vaticinar que “d’aquest segle, els mallorquins en diran, en els segles futurs, l’edat del porc” (Cristóbal Serra, per cert, afirmava que “aquí no hi pot haver místics: mengem massa frit”).

La teoria de Sand és que l’exportació porcina havia salvat la nostra economia i, de retruc, havia infiltrat les “primeres” gotes de civilització a l’illa. S’ha de ser dolenta! Én realitat, aquesta és una hipòtesi arbitrària produïda per la seva mirada condescendent, però si contingués gota de veritat, llavors estaríem davant d’una paradoxa ben característica de la civilització occidental, ja que el paper casi totèmic que assignem al pobre porc té tot a veure, ja se sap, amb l’intent d’ofegar les sospites de judaisme, aquella terrible marca sacrificial. Així, la porcellitat mallorquina confirma la sentència més coneguda del filòsof Walter Benjamin: un document de cultura (la rendible i aperturista exportació de carn) n’amaga un de barbàrie (el terror al foc de la pira inquisitorial). Després de tot, encara serem uns europeus d’allò més comuns, senyora Sand!