El castellà, llengua pròpia?

És esbalaïdora la voracitat amb què el castellà —bé, més aviat polítics, professors d’universitat, intel·lectuals i opinaires diversos que construeixen discurs al voltant del seu imaginari— s’escarrassa a copar totes les possibles aproximacions, definicions i descripcions del que entenem per una llengua, amb la voluntat explícita d’esdevenir llengua universal i, de rebot, erigir-se com a eina única per anar pel món. Ja teníem coll avall que és llengua oficial, però dia sí dia també ens l’encolomen com la llengua comuna, i darrerament (de Ciutadans cap aquí) ostenta l’etiqueta de “la llengua ma...

És esbalaïdora la voracitat amb què el castellà —bé, més aviat polítics, professors d’universitat, intel·lectuals i opinaires diversos que construeixen discurs al voltant del seu imaginari— s’escarrassa a copar totes les possibles aproximacions, definicions i descripcions del que entenem per una llengua, amb la voluntat explícita d’esdevenir llengua universal i, de rebot, erigir-se com a eina única per anar pel món. Ja teníem coll avall que és llengua oficial, però dia sí dia també ens l’encolomen com la llengua comuna, i darrerament (de Ciutadans cap aquí) ostenta l’etiqueta de “la llengua materna de la majoria de la població”. I per si no n’hi hagués prou amb la idea que també és una llengua global perquè la parlen més de cinc-cents milions de persones i amb el castellà ens entenem tots, ara ja la postulen, també, per ser considerada llengua pròpia de Catalunya.

És evident que l’etiqueta de llengua pròpia és el premi gros, la cirereta del relat que pretén patrimonialitzar una llengua exògena a fi de diluir els escassos espais de seguretat de què disposa l’altra llengua —l’endògena, digue-li català— per fer la viu-viu o, més modestament, evitar d’acabar dins la caixa. Poc importa, curiosament, que la condició de llengua pròpia vingui apuntalada per dos textos com són la Constitució i l’Estatut —que ens els vam donar entre tots—, si del que es tracta és de convertir en castellà en llengua total de l’imaginari col·lectiu.

La definició del concepte de llengua pròpia sempre ha estat controvertida, en tant que fa abstracció de la situació sociolingüística real, és a dir del nombre de parlants i de si aquests parlants fan anar altres llengües, per traslladar a l’àmbit de la política un dibuix basat més en la diacronia que no pas en la sincronia. La consideració d’una llengua com a pròpia, bàsicament, descansa sobretot en els conceptes d’historicitat i territorialitat, més que no pas en el de demografia, ja que no depèn del nombre de parlants que pugui tenir una llengua (i que pot ser ben minoritària al territori natural mateix, com passa amb el gaèlic a Irlanda; com els passa a la majoria de llengües sense estat, de fet). I per descomptat no comporta res, no dona privilegis ni atorga drets, com hem vist aquests dies a França, on s’ha prohibit l’ús del català als plens municipals. Bé pots ser llengua pròpia, que només si tens reconeguda l’oficialitat els teus parlants en sortiran mínimament beneficiats.

Justament perquè es fonamenta en la territorialitat i la historicitat, serà molt difícil que un mateix territori en pugui tenir dues, de llengües pròpies, en tant que les situacions de convivència de llengües són notablement modernes. És a partir de la industrialització, l’alfabetització i els desplaçaments de població que apareixen contextos sòlids de bilingüisme, i per descomptat només amb malícia o una profunda ignorància es pot sostenir que el català i el castellà viuen en un bilingüisme venturós des del segle XVI. A aquell que argüeixi el nombre de llibres editats en castellà a Catalunya se li pot recordar que a mitjan segle XIX, amb la primera llei d’educació, l’analfabetisme assolia un 75% ben bo.

Com que per tot plegat és difícil que el castellà s’alci en llengua pròpia de Catalunya —n’hi ha una possibilitat, és clar, que passa per la plena substitució lingüística i la certificació de l’extinció, com va passar amb el dàlmata a Croàcia—, també s’estila el menysteniment del concepte, la simple negació de la seva existència en tant que no prové dels estudis filològics ni la filologia se l’ha fet mai seu. (Una ciutadana diputada sovint esgrimeix el seu títol de filòloga per recordar-nos-ho.) Efectivament, el terme no prové de la filologia, que d’altra banda, en no treballar amb el concepte de llengua oficial, tampoc el necessita, i de fet en té prou amb la mera idea de llengua: si algú està interessat a saber quines són les llengües pròpies de l’Estat, en té prou de buscar un mapa filològic de les llengües d’Espanya, i vet-ho aquí.

Hom diria que aquests grups que s’esforcen a reconduir el concepte de llengua pròpia cap al castellà o a des­acreditar-lo viuen aquesta condició per al català com un gol per l’escaire, com una mala digestió d’una transició que va fer massa concessions. Però, per què? És que potser no n’hi ha prou? Si ets llengua oficial, comuna, materna, majoritària i global, què ho fa que pretenguis erigir-te també en llengua pròpia?