Heine, Kraus i Jonathan

L’any 1910, Karl Kraus, el gran rebentador de tot el que hom es pugui imaginar a la Viena i l’Àustria del primer terç del segle XX —Catalunya no ha tingut mai un personatge semblant, diguem-ho de passada; Francesc Pujols només en seria una ombra esvaïda—, va publicar un llibre sobre el vessant periodístic —i, de passada, la poesia— de Heinrich Heine, considerat un dels grans poetes de l’era romàntica de les lletres alemanyes.

Kraus havia fundat l’any 1899 la revista Die Fackel (La torxa), que era una mena de ...

L’any 1910, Karl Kraus, el gran rebentador de tot el que hom es pugui imaginar a la Viena i l’Àustria del primer terç del segle XX —Catalunya no ha tingut mai un personatge semblant, diguem-ho de passada; Francesc Pujols només en seria una ombra esvaïda—, va publicar un llibre sobre el vessant periodístic —i, de passada, la poesia— de Heinrich Heine, considerat un dels grans poetes de l’era romàntica de les lletres alemanyes.

Kraus havia fundat l’any 1899 la revista Die Fackel (La torxa), que era una mena de Bé Negre o d’Esquella de la Torratxa, però sense cap mirament, ni caritat, ni dissimulació: ser víctima dels penjaments o els improperis de Kraus en aquell periòdic significava gairebé quedar expulsat de qualsevol cenacle. És cert que de vegades s’equivocava en els seus judicis, tan intel·ligents com demolidors i temeraris —com va passar amb les crítiques que va adreçar a Hugo von Hofmannsthal, que no tenia res de “periodístic”—, però Kraus sempre s’estimava més passar-se de rosca que reprimir-se —al cap i a la fi, a la mateixa ciutat vivia Freud, que considerava la repressió només com un “mal menor”—. El llibret es deia Heine und die Folgen, “Heine i els continuadors”, o “Heine i les conseqüències” (Munic, Langen, 1910).

La tesi de Kraus era que el llenguatge literari —no oblidéssim que ja s’havia produït la poesia de Baudelaire i de Rimbaud, quasi apuntava el surrealisme, i a Viena ja era un fet la revolució estètica que va significar el Jugendstil— s’estava embastardint i que la culpa d’aquesta degeneració de la literatura era del periodisme. Com que Heine es va prodigar en aquest camp “divulgatiu” de les lletres, Kraus el va rebentar sense misericòrdia, afegint-hi, en aquell text, unes quantes pinzellades d’antisemitisme, força incomprensibles (Heine era jueu, però Kraus també ho era). Malgrat tot, Elias Canetti lloa Kraus amb entusiasme a les seves memòries. Adorno i Benjamin van respectar-lo.

Aquell text ha despertat molta literatura secundària, perquè Heine era un poeta exiliat a París, tenia molts seguidors i llegidors, i va assolir, en vida, una fama i un crèdit molt superiors, per exemple, que els que va assolir Hölderlin, un desconegut fins que no va llegir-lo Nietzsche. Però, com que es tractava de literatura acadèmica, a més de secundària, la discussió Heine-Kraus no va arribar al gran públic, que continua llegint Heine, molt més que Kraus per cert.

Per això va resultar una gran sorpresa que Jonathan Franzen —l’autor de Les correccions (Labutxaca, 2011) i de Llibertat (Grup 62, 2011)— publiqués un llibre que ha passat tan desapercebut com el pamflet mateix de Kraus, The Kraus Project, traduït i anotat per Jonathan Franzen (Londres, Fourth State, 2013), que només hem vist traduït a l’alemany. El llibre porta l’assaig de Kraus esmentat, seguit d’una mena de contrapunt dedicat a Johann Nestroy, un comediògraf que, aquest sí, interessava vivament a Kraus com va interessar a Freud, que en tenia l’obra completa, avui al salonet de la casa-museu de Berggasse, 19, Viena, entrant a mà esquerra. Si interessava a tots dos deu ser perquè les comèdies donen una idea més objectiva i realista del que passa al món; les tragèdies són massa anacròniques, ucròniques i tot.

A més de les traduccions corresponents, Franzen i dos amics seus, coadjuvants, comenten in extenso, amb sòlids coneixements, tots dos textos, el dedicat a Heine i el dedicat a Nestroy. Franzen no pretén dilucidar si al seu moment Kraus tenia o no tenia raó en criticar d’aquella manera tan despietada els periodistes —vegeu també l’edició de Miguel Ángel Aguilar de l’antologia Karl Kraus, Contra los periodistas y otros contras (Madrid, Taurus, 2018)—, però aprofita aquella opinió per carregar sense embuts el mal que les noves tecnologies han fet a la cultura literària dels últims decennis: és com una mise à jour de l’opuscle del vienès.

Hom és de l’opinió que al periodisme català —almenys fins que els diaris s’han omplert de seccions sobre la gent, la gastronomia, el viure, l’economia, els esports, el feminisme, els assassinats i el canvi climàtic— no se’l pot culpar de l’estat actual de les lletres catalanes. Per contra, trobant-se Catalunya aquesta vegada en sintonia amb quasi tot l’orbe terrenal, sí que és cert que les noves tecnologies han fet que la gent desaprengués el llenguatge que un dia van aprendre, que la llengua literària posseeixi cada cop menys qualitat, i que comencin a proliferar... llibres sense paraules!, llibres pròpiament narratius, diuen, sense lletra, i per a adults. Ve’t aquí la necessitat d’un llibre com el de Jonathan Franzen. Té una enorme rellevància que aquest gran novel·lista hagi posat el crit al cel pel que fa al perill de degradació de la literatura i del llenguatge als temps tecnològics, en termes generals.

Si l’excusa ha estat el pamflet de Kraus, això és, senzillament, perquè aquest va ser un dels homes del primer terç del segle XX (n’hi ha una colla) que van alertar que si el llenguatge es marfonia, la humanitat es diluiria igualment, al mateix ritme. Ja no les humanitats (quasi desaparegudes), sinó la humanitat. És cosa pitjor que el canvi climàtic.