Miops eminents

Fa ja massa que es va imposar aquesta idea absurda de separar ciències i humanitats; les dues cultures, que deia aquell. La cosa, però, encara ha anat a pitjor. Allò no va ser més que un primer pas cap a la ultraespecialització a què s’ha llançat el món i que ens empeny cap a una guetització de tots els àmbits de la vida. Fiquem els interessos i els coneixements en compartiments estancs que no es comuniquen. Quina llàstima, i sobretot, quina estretor de mires.
...

Fa ja massa que es va imposar aquesta idea absurda de separar ciències i humanitats; les dues cultures, que deia aquell. La cosa, però, encara ha anat a pitjor. Allò no va ser més que un primer pas cap a la ultraespecialització a què s’ha llançat el món i que ens empeny cap a una guetització de tots els àmbits de la vida. Fiquem els interessos i els coneixements en compartiments estancs que no es comuniquen. Quina llàstima, i sobretot, quina estretor de mires.

L’especialització neix de la idea ben sensata que per excel·lir en el que sigui cal dedicar-s’hi amb cos i ànima. Però, ai, que quan ens dediquem amb cos i ànima a una cosa de seguida ens trobem que no tenim temps per a totes les altres coses, sovint ni tan sols per a les que ens interessen, encara menys, doncs, per a temes o àmbits que ens queden lluny.

La idea, dic, a priori és sensata, però també és una trampa, perquè una especialització excessiva produeix idiotes: persones que no coneixen res fora del seu petit món, miops que no enfoquen res a més de dos pams. Pneumòlegs eminents que no saben què és un decasíl·lab ni n’han llegit mai cap; genis de la mètrica que no saben fer una simple factura; empresaris d’èxit a qui la paraula alvèol els sona a romanès. En definitiva, una colla d’inútils. Fins a quin punt, si les persones estan desconnectades de la complexitat del món que les envolta, poden arribar a crear res que beneficiï, millori o tan sols satisfaci aquest món?

Aplicant els conceptes i la lògica d’altres àmbits s’obtenen resultats inesperats; és una manera de canviar la perspectiva amb què ens mirem el món, la creació, la feina, fins i tot la vida. Podem aventurar hipòtesis científiques més agosarades si alimentem la nostra vena creativa i poètica? Ens pot ser útil abordar decisions creatives o vitals amb les anàlisis DAFO que tant es fan servir en el món empresarial? Decididament, sí.

La compartimentalització té a més una estructura tràgicament fractal. Tal com les humanitats i les ciències no es barregen (i fins es menyspreen mútuament; l’idiot savant vs. l’idiot lettré), si entrem en un d’aquests conjunts, veurem que l’actitud es repeteix a més petita escala: la medicina no interactua amb l’astronomia, ni l’òpera amb la pintura. I si baixem un graó més, tornarem a constatar que fins entre disciplines germanes la comunicació és escassa, així entre la reumatologia i la psiquiatria, o entre la poesia i la ficció.

Que segurs que ens sentim treballant en els nostres departaments petits i manejables, mentre ens perdem les troballes que es produeixen quan ens atrevim a sortir del que coneixem. Recordo l’espectacle —uau!— que Laurie Anderson va crear després d’una residència a la NASA: The end of the moon. O també l’estranya simbiosi d’arts plàstiques i dansa amb dues bèsties com Miquel Barceló i Josef Nadj (Pasodoble), que tant lamento no haver vist.

Enyoro l’esperit renaixentista. Detesto viure en un món de miops on, per més que no sigui possible, ja ningú somia de saber-ho tot.