El dia revolt
Aquest títol d'un conegut poema de Josep Carner -del qual el dia 9 de febrer celebrarem el 125è aniversari del naixement- ha estat pres per Julià Guillamon per titular el seu llibre sobre l'exili dels escriptors catalans. El poema parla d'un dia de "sol i de pluja i de vent", un dia on passa tot, i acaba amb aquella referència a "la Pàtria, no encara nascuda | com l'hem somiada sos fills". Versos finals que sortosament podem sentir en la veu del poeta, en un disc adjunt. Aquesta veu que es trenca quan els diu i que era tan emotiva quan se sentia en la inoblidable exposició que Guillamon va mun...
Aquest títol d'un conegut poema de Josep Carner -del qual el dia 9 de febrer celebrarem el 125è aniversari del naixement- ha estat pres per Julià Guillamon per titular el seu llibre sobre l'exili dels escriptors catalans. El poema parla d'un dia de "sol i de pluja i de vent", un dia on passa tot, i acaba amb aquella referència a "la Pàtria, no encara nascuda | com l'hem somiada sos fills". Versos finals que sortosament podem sentir en la veu del poeta, en un disc adjunt. Aquesta veu que es trenca quan els diu i que era tan emotiva quan se sentia en la inoblidable exposició que Guillamon va muntar al CCCB ja fa algun temps. Aquella exposició era, ara es veu clar, un esborrany, un guió, un camp de treball i també una promesa.
Aquest llibre, que hauria pogut quedar-se en un estudi sobre el tema que tracta, i ja hauria estat un llibre important per la seva extensa documentació, s'ha convertit en una autèntica obra literària. Guillamon no es queda en el paper d'estudiós, sinó que, mogut per la commoció que li produeix allò que tracta, sap vehicular aquesta commoció en una prosa eficaç i continguda i ens la comunica i ens commou. Jo, que vaig celebrar aquella exposició per l'emoció que provocava, més enllà de la riquesa documental, m'he llegit aquest llibre amb el mateix plaer literari amb què llegeixo una gran novel·la. Si no fos que no és una obra de ficció, m'atreviria a dir que ens trobem davant d'una de les grans novel·les catalanes. Però deixem estar això dels gèneres. El llibre de Guillamon és literatura perquè l'organització textual dels documents, l'ordre en què apareixen els personatges, els comentaris, les citacions, tot està esplèndidament travat, i amb mà segura, l'autor condueix el lector, a través d'aquesta selva de dades i records i referències, cap a l'objectiu del coneixement d'un món que ell ha explorat i que té la generositat de voler-nos donar. Ens dóna el món i ens dóna la seva pròpia emoció. I això ho fa amb una seguretat encomiable, amb una precisió notable, amb una elegància d'alta volada. Mai no cau en el sentimentalisme ni el ploriqueig. Tampoc en l'abús del dramatisme. En fi, si vostès són amants de llegir aquestes novel·les històriques que ara estan tan de moda, aquí trobaran una novel·la històrica sense enganys ni truculències, una novel·la històrica de gran envergadura, un fresc, com se sol dir, d'una part important de la nostra cultura, d'una part que ens falta, que hauria de ser fonament per al nostre futur, si és que en tenim algun. Guillamon viatja, parla, anota, ressegueix la vida que han fet els exiliats i els seus fills, mira fotografies, rastreja, observa, pensa, relaciona, i ho vertebra tot en una prosa en la que ell mai no deixa de ser-hi present com a testimoni, en una prosa eficaç, una prosa podríem dir-ne no convencionalment literària, una prosa, però, que no s'està de metàfores efectives i, esclar, d'un pols controladament sostingut. No es perdin aquest llibre, sisplau.