L’edat de la ira

Hi ha vegades que s’amplia la distància entre l’expert, segur dels seus coneixements, i el ciutadà comú, l’experiència de la vida del qual no coincideix amb el que reflecteixen les dades. Aquesta bretxa pot ser perillosa, perquè els ciutadans acaben pensant que els estan enganyant, i no hi ha res més demolidor per a la democràcia que aquesta desconfiança.

Un veterà editor del Financial Times, David Pilling, opina que estem vivint en una “edat de la ira”, definida per una reacció popular desfavorable i el rebuig a institucions i ideals que abans eren benvolguts, inclòs el libera...

Hi ha vegades que s’amplia la distància entre l’expert, segur dels seus coneixements, i el ciutadà comú, l’experiència de la vida del qual no coincideix amb el que reflecteixen les dades. Aquesta bretxa pot ser perillosa, perquè els ciutadans acaben pensant que els estan enganyant, i no hi ha res més demolidor per a la democràcia que aquesta desconfiança.

Un veterà editor del Financial Times, David Pilling, opina que estem vivint en una “edat de la ira”, definida per una reacció popular desfavorable i el rebuig a institucions i ideals que abans eren benvolguts, inclòs el liberalisme occidental mateix. Moltes explicacions contradictòries proven d’interpretar que és el que ha causat aquesta ira popular en països que, si s’ha de jutjar per les mesures convencionals, mai havien estat tan rics. En totes elles hi ha un element comú: la gent no veu la realitat de la seva vida reflectida en el relat oficial (El delirio del crecimiento, Taurus).

L’economia espanyola va creixent des de fa diversos anys seguits, i en la majoria dels casos per sobre dels principals països del nostre entorn (el 2018 va créixer un 2,5% i aguanta sorprenentment enmig de l’alentiment global). No obstant això, la percepció de molts ciutadans no es correspon per res amb aquesta situació de creixement a llarg termini, perquè ells no se’n beneficien. Per exemple, el més d’un milió de famílies en les quals encara no entra cap sou per sobreviure, perquè cap dels seus membres té una ocupació. Fa uns anys, en un gest de sinceritat, el president francès Nicolas Sarkozy va pronunciar una sentència que serveix per a aquests casos: “Una de les raons per les quals la major part de la gent percep que està pitjor, encara que el producte interior brut (PIB) pugi, és perquè efectivament està pitjor”.

Hi ha analistes que opinen que una de les raons per les quals la crisi econòmica va sorprendre a tanta gent per la seva profunditat i durada és que els sistemes de mesurament van fallar i els actors del mercat i els funcionaris governamentals no es van fixar en el conjunt d’indicadors apropiats. En la seva opinió, ni els sistemes de comptabilitat privats ni els públics van ser capaços d’alertar a temps, i no van avisar que el bon comportament previ de l’economia mundial es podia estar aconseguint a costa del creixement futur, i que una part d’aquests resultats eren un miratge, atès que eren beneficis basats en preus inflats per una bombolla.

En el llibre citat, David Pilling s’uneix a les iniciatives que suggereixen que el PIB és cada vegada més limitat per reflectir el benestar d’una societat, i que caldria construir un conjunt senzill de mesures que reflecteixin les principals inquietuds de la nova economia (entre d’altres, mesurar la renda mitjana, la pobresa, l’esgotament dels recursos, etcètera). Per exemple, quan es produeixen grans canvis pel que fa a la desigualtat, pot ser que el PIB, o qualsevol altre càlcul agregat per càpita, no proporcioni una avaluació adequada de la situació en què es troba la majoria de la població. Si la desigualtat augmenta bastant en relació amb l’increment mitjà del PIB, aquesta porció de la gent es pot trobar en pitjor situació, tot i que la renda mitjana hagi crescut.

Al Regne Unit de Tony Blair i David Cameron es van engegar projectes per mesurar el benestar, a més del creixement econòmic. Van defallir. Com també ho van fer les recomanacions de la Comisión sobre la Medición del Desempeño Económico y el Progreso Social, que Sarkozy va encarregar a Joseph Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi.

També hi ha l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, que introdueix tres dimensions fonamentals per al benestar: tenir una vida llarga i saludable, adquirir coneixements i gaudir d’un nivell de vida digne.

En la seva reeixida novel·la Ordesa, Manuel Vilas escriu: “Tant de bo es pogués mesurar el dolor humà amb números clars i no pas amb paraules incertes. Tant de bo hi hagués una manera de saber quant de patiment hem sofert, i que el dolor tingués matèria i es pogués mesurar”.